reading

ISBN: 9788416862139

Aquesta publicació, inclós el disseny de la portada, no pot ser reproduïda, emmegatzemada ni transmesa, ni totalment ni parcialment de cap manera ni per cap mitjà sense el permís previ i per escrit de l’editor. Tots els drets reservats.

Director editorial: Luis Arizaleta
Contacto:
Metaforic Club de Lectura S.L
C/ Monasterio de Irache 49, Bajo-Trasera.
31011 Pamplona (España)
+34 644 34 66 20
info@metaforic.es

¡Síguenos en las redes!

A l'Albert Monclús
que, com en els vells temps
i una vegada més,
sense ell aquesta obra no seria el que és.

Un

M'havia perdut. Però era l'estiu i feia una nit deliciosa. No m'amoïnava pas gaire haver de passar-la al ras, si és que no trobava un aixopluc. Però en vaig trobar.

Era al mig d'un bosc que s'escampava, esclarissat i amable, per la costa d'un pujolet. Entrava la fosca. Encara no havia sortit la lluna, però les estrelles ja arnaven el vellut del cel. Al peu de la costa, allà lluny, vaig entreveure, entre arbres i matolls, la claror d'unes finestres il·luminades.

M'hi vaig anar acostant fins que em vaig poder adonar que les finestres pertanyien a un casal bastant gran, d'una certa elegància arquitectònica, tot i que, a les fosques, no em podia pas fer gaire càrrec de res, i molt menys de l'estil d'aquella estranya i pretensiosa mansió perduda en aquell racó de món… Tot plegat em va impressionar força.

S'accedia a l'edifici per una porxada de columnes que s'alçaven en el replà d'una ampla i deteriorada escalinata que hi havia al capdavall d'una selva de matolls i d'arbusts que en altre temps devia haver estat el jardí d'entrada.

En algun moment o altre, mentre m'acostava a la casa, es devien haver apagat els llums que havia vist des del bosc. O n'havien ajustat els porticons, perquè no es veia cap mena de claror enlloc, ara que era a tocar de la porxada d'entrada. Potser era que els habitants de la casa ja se n'havien anat a dormir. Vaig acostar-me a la porta i hi vaig trucar.

Els cops de baula van ressonar en l'interior de la mansió, i des de la porta estant vaig tenir la intensa sensació que era buida. Però no van trigar pas gaire a venir-me a obrir.

Era una noia de llarga cabellera fosca que duia un vestit blanc de randes. Portava una espelmatòria a la mà i va entreobrir la porta un parell de pams. Se'm va quedar mirant sense badar boca. Li vaig explicar que era un excursionista que m'havia perdut i que demanava alberg per aquella nit.

Encara sense dir res, va eixamplar l'obertura de la porta i, amb un gest mut, em va fer passar al vestíbul. Va encendre l'espelma d'un canelobre amb el seu llum i me'l va lliurar amb un somrís. I llavors, a la fi, vaig sentir la seva veu: era agradable i suau, i dintre de la casa ressonava amb un timbre estranyament sord però melodiós i acollidor.

—Espera't una mica —va fer.

—Se us han fos els ploms? —li vaig demanar quan ja es dirigia a l'escala que arrencava del fons del vestíbul cap al pis superior.

Es va girar i em va tornar a somriure:

—Mai no n'hi ha hagut, de ploms, aquí. Ni llum elèctrica. Els fils del corrent no hi arriben. Des d'entrada de fosca que es va amb espelmes, en aquesta casa…

Va musclejar com disculpant-se'n i va tirar escales amunt: les ombres la van engolir.

«Espera't una mica», m'havia dit. No sabia pas on havia anat ni a què fer, però l'estona que em vaig haver d'esperar se'm va anar fent molt llarga i em vaig dedicar a tafanejar. Quan ella va tornar, al cap de l'estona, jo ja estava fart d'admirar el delicat arabesc de fusta del parquet del terra, la qualitat dels mobles vellíssims i una mica empolsinats de l'espaiós rebedor, la majestuositat una mica corprenedora de l'escala que es perdia entre la penombra, la magnificència dels foscos cortinatges de vellut que queien pesadament des d'alçades misterioses on no hi arribava l'escassa llum de la meva espelma, l'envelliment impenetrable dels olis ennegrits pels anys que hi havia penjats a les parets…

Però ella havia tornat sense fer soroll, i amb aquell somrís d'abans em deia:

—Et pots quedar. A la cambra blava. No és la dels convidats, però és l’única que hi ha a punt…

I, sense deixar de somriure, em va agafar la mà amb una absoluta naturalitat i em va dur escales amunt. La noia tenia una mà petita, delicada, de tacte tebi i extraordinàriament agradable. Si més no, això és el que em va semblar a mi.

A dalt, en arribar davant d'una de les portes d'un passadís que es perdia en la foscor, em va amollar els dits amb suavitat tot assenyalant la porta amb una capcinada.

—Com te dius? —vaig mormolar, només per dir alguna cosa.

Va vacil lar durant un instant abans de dir-m'ho com si li sabés greu que jo li conegués el nom. O com si no sabés ben bé què contestar-me:

—Zoa —va dir a la fi—, Zoa.

I se'n va anar tot seguit.

Dos

Quan vaig ser sol, em vaig ben contemplar la cambra. Era una sala espaiosa i pelfada de blau com un estoig, que acabava en una alcova també blava. Allà hi havia un llit alt, ample, amb domàs i una vànova de color blau fosc. El llit tenia l'aire de ser molt confortable, però em vaig estimar més acostar-me a la finestra i obrir-la per escoltar el soroll del aire que somovia la quietud de la nit.

Només obrir-la, un buf de vent em va apagar l'espelma: es veu que, en anar-se'n, Zoa no havia acabat d'ajustar la porta de la cambra, i es va fer un corrent d'aire. Em vaig quedar a les fosques, però tant era: hi havia totes les estrelles despertes. Una lluna rodona i brillant com feta d'encenalls encesos acabava de sortir i ho il·luminava tot.

Així que em vaig haver recolzat a l'ampit, vaig sentir les veus, les rialles i la música. Era la remor que faria una colla de gent en una festa. La remor venia de la part posterior de la casa, on hi devia haver un altre jardí. Vaig abocar-me damunt la barbacana tant com vaig poder, i vaig arribar a entrellucar, a través de les fulles dels arbres, com uns reflexos de llum i ombres fugaces que es movien al compàs d'una tènue musiqueta que, més que sentir, endevinava.

Vaig decidir presentar-m'hi, encara que ningú no m'hi havia convidat. No sé pas com va ser que se'm va ocórrer d'actuar d'una manera tan impertinent amb qui havia tingut l'amabilitat d'acollir-me a casa seva, però la veritat és que ni tan sols vaig pensar si la meva manera d'actuar era pertinent o no: vaig sortir de la cambra i vaig baixar les escales a les palpentes. Em va costar qui-sap-lo orientar-me per entre els salons i els passadissos d'aquell casalot sense cap altra llum que la que em proporcionava la lluna plena a través dels finestrals. Per sort, gairebé tots tenien els porticons i les cortines oberts. No vaig veure ni una ànima en tota la casa.

Em guiava per la remor de converses i rialles que, a mesura que m'acostava a la part del darrere de la casa, s'anava fent més i més intensa. I, a la fi, vaig arribar a una mena de galeria vidrada. Els vidres dels finestrals eren serigrafiats a l’àcid i opacs: només hi traspuaven les ombres i les llums difuminades. Un dels finestrals tenia una maneta: era la porta. La vaig obrir.

I en obrir-la, el miratge de la festa es va fondre en la nit. I es va fer un silenci dens i pesat que se'm va clavar a l’ànima com una urpa de ferro: al meu davant tenia una mena de pati selvàtic poblat d'una vegetació desfermada i ufanosa que ho envaïa tot sota la llum intensa i freda de la lluna plena. Ni gent, ni música, ni llums. Ni remors de veus. Res, ningú. Tot just un segon abans encara sentia, a través de la porta tancada, la fressa alegre d'una festa. En copsava perfectament les veus, les rialles, la melodia d'una orquestrina. I ara només sentia el vent removent les fulles i xiulant per entre les branques.

Tenia tota la sang glaçada, acaramullada dolorosament a un costat del pit. I una por intensa i roent que se m'agarrofava a l'esquena. Tot de cop, una mà calenta em va prémer el muscle. Vaig estar a punt de caure rodó de la impressió.

Era ella, la noia de la porta, Zoa, que em somreia.

—No en facis cas, de la festa —em va dir, com si tot allò fos la cosa més natural del món.

La seva tranquil litat encara m'espantava més. Me la vaig quedar mirant, els ulls sortint-me de les conques, incapaç de dir res. Ella em va retirar la mà de l'espatlla i, passant pel meu costat, es va endinsar un parell de passes en el jardí. Prop de la porta hi havia un til-ler que espargia la seva aroma per la nit. A mi, el cor encara em saltava, desbocat, d'una banda a l'altra de la caixa del pit. Esmaperdut i confós, ullava la cara d'aquella noia que en un principi m'havia semblat d'una deliciosa i càlida franquesa i que ara m'espaordia d'allò més. La noia va mirar a banda i banda del descurat jardí, i després va tornar cap a on jo era:

—No en facis cas, de la festa —va repetir—. Tot és una fantasmada.

—Fantasmada? —vaig poder articular dificultosament, després d'empassar-me la salivera un parell de vegades.

Zoa va tancar la porta de la galeria delicadament. Els vidres gebrats deixaven passar una claror matisada que li difuminava els trets de la cara. Em va semblar que somreia en contestar-me:

—Vull dir una colla de fantasmes… La casa n’és plena… I quan «senten» que hi fa nit algun hoste nou, semblen revifar-se… S'esvaloten, tu ja m'entens, oi? A més a més, sempre se sent aquesta remor de festa en aquesta banda del jardí…

Ho deia en un to natural, com si tenir fantasmes al jardí del darrere de ca teva fos una cosa tan corrent i normal com tenir-hi un til·ler olorós…

—M'ho he temut, que sentiries l'eco de la festa i que voldries treure-hi el cap. Per això he vingut. Perquè no t'espantessis més del compte.

Va tornar a somriure, i posant-me una mà al muscle va afegir, gairebé imperiosa:

—Va, anem!