A en Joaquim Carbó
Al segon pis de la torreta, acabades les escales, hi ha un petit passadís amb una porta sempre oberta al fons. Des del replà de l'escala es pot veure la carcassa de la televisió, un sofà i una tauleta amb un ànec de ceràmica al damunt. El paper de les parets de l'habitació és llampant i fa el dibuix d'unes flors de més de dos pams de diàmetre. Pertot arreu, però, la humitat hi ha pintat rotllanes negroses que barregen els seus irregulars arabescos somalls amb els pètals i les fulles del dibuix. L'habitació és petita, rectangular. Arraconat a una paret hi ha un llit d'una plaça que durant el dia fa de sofà, cobert amb una vànova de ratlles negres. A l'altra paret hi ha una petita finestra i la porta de la cuina. A la paret d'enfront de la del sofà hi ha un aparador menut amb un gerro de fer bonic, un retrat amb marc, uns quants plats i copes i un rellotge artístic que representa el sol radiant. Al mig de la cambra hi ha una taula de setanta per setanta i dues cadires de cul de boga. La cuina és encara més petita que la cambra: no arriba a fer els quatre metres quadrats. Té uns fogons, una aigüera minúscula i un armariet al damunt. Sota també hi ha un armari, on s'encabeix el perol de les escombraries i, en un prestatge interior, quatre atuells de cuina. Damunt el pedrís hi ha un fogonet de petroli. A la paret d'aquesta banda s'obre una finestra petita sense porticons, tapada per una cortina d'un estampat fosc, on predominen unes taques negres que semblen siluetes de xiprer. A la paret del davant de la de la finestra, en un nínxol sense respirall, hi ha la comuna. Una cortina del mateix teixit que el de la finestra, l'amaga. En l'altra paret de la cuina, la que no té la finestra ni el nínxol, hi ha una altra porta, molt estreta, coberta de planxa d'alumini i que s'obre al terrat El terrat. és tan gran com l'habitació principal, però quadrat. El terra és de rajola vermella i fa una petita carena al mig. Per dues bandes adjacents, el terrat és limitat per sengles parets altes. Per les altres dues bandes, està limitat per dues baranes d'obra. A la cantonada que fan una de les parets i una de les baranes, s'alça una guingueta de poc més d'un metre i mig per banda, amb teulat d'uralita i amb porta de fusta, també coberta de planxa d'alumini, on hi ha el safareig, una màquina de rentar de model antic i dues lleixes aferrades a la paret, on s'afileren estris i productes de neteja. La porta, per la part de dins, té un mirallet d'un pam de llargada per mig d'amplada i, quasi a tocar del bastiment, una obertura quadrada amb una reixa en forma de creu que deixa passar la claror. A la terrassa hi ha també, de banda a banda, quatre fils d'estendre roba estacats a una de les parets i a un suport metàl·lic, collat a una de les baranes. Tot el voltant de la terrassa és ple de testos de mides diferents. Alguns són molt grossos i pesants i s'hi fan rosers, ficus, mates de margarides i boixacs, o bé cactus de més de mig metre d'alçada. També hi ha testos mitjans i petits, on creixen clavellines, geranis, cactus petits i esparreguera.
La senyora vella, vestida de negre, es mou pesadament entre les torretes. Duu a la mà una manguera endollada a l'aixeta del safareig i mulla el terra vermell del terrat. El sol encara no hi ha arribat, però a poc a poc l'ombra que projecten les dues parets altes es va fent enrere. El terrat dóna al pati interior d'una illa. La gent dels pisos dels edificis que l'encerclen aprofita els balcons per estendre-hi la roba. Se senten veus i la música d'un aparell de ràdio. Un senyor, amb samarreta i pantalons de pijama, s'afaita guaitant-se al mirall que té penjat al porticó de la finestra. La senyora vella ha acabat de regar el terra i s'acosta a la barana i mira a baix, al pati: és ple de coses que han caigut o han tirat des dels pisos; hi ha també una caseta d'un gos i un petit tros de jardí brut amb un roser malalt i una heura esponerosa que s'enfila per un bon tros de paret.
La senyora vella és una mica sorda i mou els peus pesadament. Entra a casa per la cuina i cerca, damunt de l'aparador, el portamonedes. L'obre. Compta el que hi troba: vint pessetes. Mou el cap i sospira. Torna a sortir a la terrassa, ara arrossegant una de les cadires del menjador. L'arramba a una paret, en la part de l'ombra, i s'hi asseu. Es treu de la butxaca del davantal negre una carta sense obrir i se la mira llargament.
El soroll que fa l'altra porta de la terrassa en obrir-se-li li fa alçar la mirada. Un xicot jove, d'uns vint anys, amb els cabells esbullats i cara de son, surt al terrat. Veu la senyora asseguda i li diu:
—Bon dia. Quina hora deu ser?
—Han tocat les vuit.
El xicot fa un cop de cap i entra de nou pel forat de la porta. Se sent una lleu remor i torna a sortir amb el tors nu, els estris d'afaitar a una mà i una tovallola a l'altra, mentre la vella mormola algunes paraules d'una manera inintel·ligible. El xicot, que la sent, somriu i entra a la garita del safareig. La vella s'alça i s'apropa a un dels rosers i mira amb detenció les flors i les poncelles. Amb la punta dels dits palpa les tiges i les fulles i mou el cap i mormola: «No hi ha manera, no. Tot ple de pugó. No sé pas què hi puc fer, amb aquesta pesta del pugó».
El xicot treu el cap per la porta ensabonant-se la cara i rient diu:
—Ja torneu a parlar sola, mestressa?
—És l'edat, fill. I aquest pugó que no em deixa viure les roses, pobretes.
—No us hi amoïneu tant, dona.
La dona somriu i es palpa la butxaca cercant alguna cosa. Torna a la cadira. Hi troba la carta, l'arreplega, la mira, dreta al costat de la cadira i, a la fi, s'acosta a la porta ajustada del safareig.
—Ahir a la tarda em va arribar carta.
La porta s'obre i el xicot treu de nou el cap. Duu mitja cara afaitada. Ulla la carta. Obre la porta del tot, deixa la maquineta damunt del prestatge i pren la lletra sense acabar-se d'afaitar.
—Vejam què diu, mestressa.
Estripa el sobre i de dins en treu un paper doblegat. Dóna el sobre a la vella, que mira si hi ha alguna cosa més dintre. El xicot fa:
—Es curta, aquest cop. Vejam: «Estimada mare, t'escric quatre ratlles per saber com et va tot i si no hi ha re de nou. Jo em trobo de primera. Aviat acabarem la instal·lació en aquest hotel de la Vall d'Aran i diuen que em faran anar a Figueres. De tota manera, abans, si puc, passaré per Barcelona per veure't. Es una murga que no vulguis venir amb mi i em fa patir saber-te sola…».
El xicot alça el cap del paper i mira la vella, la qual fa com un gest impacient mentre diu:
—No comencem altra vegada, noi. Ja sóc massa vella per anar d'Herodes a Pilat.
El noi somriu:
—Estaríeu millor amb ell…
La dona el talla:
—Avui aquí, demà allà, l'altre més enllà? No, gràcies. I, a més, pobre fill, haver-me d'arrossegar. No, ja estic bé aquí. I ara, va, llegeix…
El jove s'arronsa d'espatlles i guaita la carta de nou: «Ets una tossuda, encara que et sàpiga greu, t'ho he de dir. No estaré tranquil fins que els amos em destinin a Barcelona i puguis venir a viure amb mi. Aquesta vegada encara no he cobrat i no puc enviar-te cap cèntim. Em penso que et podré fer un gir la setmana vinent. En la teva última lletra no em deies si havies rebut les mil pessetes que la setmana passada et vaig enviar junt amb la carta. Bé, i de moment, re més. Dóna records de part meva al xicot que viu a l'habitació del costat. Digue-li que li estic molt agraït per tot el que fa per tu…».
La vella mou el cap afirmativament, xiuxiuejant: «Oi que és un bon noi, malgrat tot, oi?», mentre el xicot acaba de llegir: «Així, doncs, si tot va bé, espero veure't aviat; mentrestant rep una forta abraçada del teu fill…».
—Hi ha una postdata que diu: «Si necessites alguna cosa, escriu-m'ho».
La vella encara parla en veu baixa: «Peles, necessito».
El xicot li demana:
—Què dieu?
—No re, no re. Parlava sola.
El noi li fa una ràpida moixaina a la galta i, tot seguit, agafa la maquineta per acabar-se d'afaitar. Mentre es rasura el tros de cara que li faltava diu:
—Quan acabi de rentar-me, si voleu, li contestem…
La vella, que plega el full de la carta a la butxaca del davantal, respon:
—No cal pas tanta pressa. Tu vés per les teves, i quan tinguis un moment…
—No tinc pas gran cosa a fer, avui. Si ens hi posem, en un no re enllestim…
—És igual. Mentre surti demà al matí…
La vella torna a asseure's a la cadira. El sol ja ha entrat un pam dintre la terrassa. De la guingueta del safareig se sent l'aigua que raja. «Té, ara es renta la cara», fa la vella parlant amb ella mateixa. Cada cop se senten més veus i hi ha més moviment als balcons dels edificis del davant. Ara hi ha algú que canta i el gos s'ha posat a bordar.
Al cap d'una estona el noi surt del safareig, amb la tovallola damunt l'esquena. El sol ha avançat una mica més.
—Què, li contestem?
—Que no pensaves fer re, aquest matí?
—Pensava anar al mercat de Sant Antoni… Però no ens hi estarem pas tot el matí, escrivint la carta, dona.
—És que… No estic pas gaire de romanços, ara, saps?
—Bé, com vulgueu… Tornaré després de dinar. Ho podem fer llavors…
—Sí.
El noi entra a la seva habitació. És més petita que la de la senyora vella. El paper de les parets és ratllat amb unes mostres petites que semblen magranes obertes per la meitat La cambra té dues portes: la que dóna al terrat i la d'entrada, que s'obre just on comença el passadís per on s'entra a casa de la dona. En una altra paret hi ha una finestra quadrada, amb persiana de fusta. En la paret on no hi ha cap obertura, el noi hi té el llit, que ara s'està fent sense pressa. Sota la finestra, hi té una taula llarga, que gairebé omple tot el tros de la paret. A un extrem de la taula hi ha sis o set llibres arrenglerats, un plec de fulls, un bolígraf de casquet negre, un llapis i un diari doblegat en quatre. En aquesta banda, arrambada a la taula, hi ha també una cadira. A l'altre extrem de la taula, damunt una xapa de llauna, hi ha un petit fogonet d'esperit de vi. En una lleixa que hi ha al damunt, s'hi arrengleren un parell de gots, tres o quatre ampolles, un pot d'alumini, tres llaunes i alguns pots de vidre. Sota la taula, en aquesta banda, hi ha un parell de caixes de fusta posades de costat, que fan de petits armariets i on es veuen dos o tres plats i bosses amb sucre, cafè soluble i d'altres coses de menjar. Als peus del llit hi ha un armari de plàstic d'un metre i mig d'alçada, que es tanca amb cremallera. Damunt l'armari, plegada, una flassada i un sac de dormir. A la capçalera del llit hi té una altra cadira que fa de tauleta. El xicot, fent el llit, hi ha donat un cop, i la xavalla que hi havia ha caigut a terra. S'ha ajupit a recolhr-la i recupera tres duros i una pesseta. S'arronsa d'espatlles, es posa les monedes a la butxaca i agafa la paperera que té sota la part de taula que fa d'escriptori i surt al terrat. La vella no hi és i s'acosta cap a la seva porta i la crida:
—Mestressa!
La senyora vella surt fregant-se les mans al davantal negre.
—Que em podríeu buidar la paperera? Fa més de dues setmanes que no la buido i mireu-la com està.
La paperera és curulla de papers, diaris i, fins i tot, alguna llauna buida. La dona diu:
—Si deixes la porta del terrat oberta quan te'n vagis et netejaré una mica l'habitació…
—No us amoïneu per mi, dona…
—No, si fins a les dotze que començarà la televisió no sé pas què fer, i així em passarà l'estona. T'escombraré, et trauré una mica la pols i et buidadé la paperera. No m'hi cansaré pas gaire.
El xicot somriu:
—Sou la vella més simpàtica que he conegut!
Tot seguit el noi es dóna un cop de pinta davant el mirall de la porta del safareig, entra a la seva cambra, es posa una camisa que estava penjada al penjador que hi ha collat darrere la porta que dóna al passadís i surt, una vegada més, a la terrassa. La vella, d'esquena, mirant les roses, encara parla sola.
—Adéu, mestressa. Fins a la tarda.
La vella es gira:
—Adéu, adéu.
I es queda mirant com el noi obre la porta de sortida, com li fa adéu amb la mà i com tanca. La vella resta sola al terrat. Amb pas feixuc entra a la seva habitació i en surt al cap d'un instant duent una escombra i un drap per a la pols. Entra a l'habitació del noi. Es planta al mig i contempla l'acurat ordre que hi regna. Comença a escombrar sota el llit tot parlant amb ella mateixa: «Els homes no netegen mai sota el llit, és ple de borra, sí, com que no ho veuen, no es pensen que s'hi pugui fer brutícia». De sota del llit, barrejada amb la borra, surt una pesseta. La dona l'agafa i la mira. La moneda és quasi negra. La deixa damunt la cadira que fa de tauleta tot parlant. «Li ho havies d'haver dit, sí, li ho havies d'haver dit.» Apilota la pols i gesticula mentre xerroteja: «No és mal noi, no. Em llegeix les cartes del fill, m'estalvia de baixar a comprar moltes vegades, ell és jove i hi va amb un salt, no li costa re, és un bon noi, fet a la seva, reservat, però bon noi». Deixa l'escombra a tocar de la porta de la terrassa i agafa el drap de la pols i el passa per damunt de la taula i les cadires, pel marc de la finestra, per les parets de plàstic de l'armari. Continua xiuxiuejant-se coses: «Jo sempre he dit que els draps negres van més bé per treure la pols. Li ho hauria d'haver dit: Noi, ¿has vist les mil pessetes que em va enviar el meu fill en la carta de la setmana passada? Mira que em fan falta per acabar de passar el mes. Mira que no cobraré de la vellesa fins la setmana entrant i només em queden quatre duros. Ell em diria: Mestressa, jo no l'he vist, el bitllet. Que no l'has vist? Ets l'únic que em toca les cartes. I ell respondria: Us llegeixo les cartes i encara em veniu amb aquestes…? Ai, pobra de mi! Potser no va ser ell qui va agafar el bitllet». Ara passa el drap per les lleixes. Mira els gots i els pots i les ampolles i els estris de cuina. Tots són ben nets. «És net i endreçat, no es pot negar. I bon noi. Però si no l'ha agafat ell, ¿qui l'ha agafat, el bitllet? I com que jo no sé llegir… Sempre ens enreden, als que no sabem llegir. Ja m'ho deia el pare…» Espolsa els llibres un per un. Se'ls mira. Els fulleja. No tenen sants. Els llibres, de tapes negres amb estranys dibuixos, duen tots, al llom, dues lletres i un número; les lletres són sempre les mateixes: S i F. La dona fa un gest amb el cap i deixa els llibres en el seu lloc i continua amb el seu soliloqui. «Li ho diré, aquesta tarda: Au, fem la carta… Estimat fill meu, no he rebut les mil pessetes; no sé pas on deuen ser. Vaig rebre la carta, però no el bitllet, i prou falta que em fa. A veure què hi diu ell, que ho haurà d'escriure.» De sota el coixí surt una punta negra. És un altre llibre, però diferent dels que hi ha damunt la taula; més gros. La dona se'l mira. No hi ha dibuix ni a la portada. Només unes lletres que diuen: «La novel·la i l'escola de la mirada», però ella no sap llegir. Se l'està mirant, consirosa, amb les lletres cap per avall. Torna a deixar-lo sota el coixí, sense que en surti la punta. Amb un sospir s'ajup i pren la paperera. «Molt bon noi, però si algú m'ha pres les mil pessetes només pot haver estat ell, oi? Ell m'obre les cartes i me les llegeix; ningú més, perquè no tinc ningú més. Molt net, però sempre tira llaunes i deixalles a la paperera. Podria tenir una bossa per a les escombraries. Li ho he de dir. I li diré si em té les mil pessetes.» La dona s'asseu a la cadira del terrat i va destriant les llaunes, els pinyols de préssec, burilles i altres coses d'escombraries, dels papers, diaris vells i retalls de revistes, els quals va apilotant a un costat. Quan té mitja paperera buida s'alça de la cadira bufant i entra a la cuina i en surt tot seguit amb el pot de les deixalles en una mà i un saquet de plàstic ple de papers rebregats, cartrons i diaris vells a l'altra. Torna a asseure's sospirant i xerrant. «Aquesta vegada no aniré a portar-lo al drapaire fins que n'hi hagi, pel cap baix, cinc quilos. Si no, no paga la pena. Pel que et donen, no paga la pena ni arreplegar el paper vell, oi?» Va destriant el paper dels raïssos i així que té la paperera buida la torna a la cambra del noi. En acabat posa les coses que no són de paper a les seves escombraries i les entra a la cuina. I després va introduint el paperam dins el sac de plàstic i el prem amb els punys. S'exclama: «Visc sola, sí, visc sola. Ja m'hi he acostumat. I no tinc edat per viatjar d'un costat a l'altre. Ell sempre diu de deixar aquesta feina i buscar-ne una altra que no l'obligui a vitjar i jo li dic que no, que és el seu ofici i, encara que ara no el paguin gaire, no sempre ha de ser així, perquè qui treballa ha de viure com una persona i no com si fos un animal d'escarràs, ara cap aquí, ara cap allà». Veu, entre els paperots, el sobre d'una carta i es diu: «Té, el sobre de la carta de la setmana passada». Està matxucat. Se'l posa damunt la falda i l'allisa amb les mans. Fa: «Mira que malament m'ho fas passar, tu o aquest brivall que la sap més llarga que els diputats». L'allisa, seguidament, damunt una cuixa. La dona té l'ungla del dit xic negra, partida per la meitat. I una mula també negra, al moll del dit gros. Guaita, tot allisant, el roser envaït pel pugó i, després, tira l'esguard a una dona jove que ha sortit a un balcó de l'edifici del davant a estendre roba de criatura. La vella agafa el sobre i hi fica els dits pel costat que el xicot va tallar per treure'n la lletra. I l'esventra, tot fent el gest de tirar-lo al sac de plàstic. Enganxat amb la pega de la solapa i doblegat pel mig hi ha un bitllet de mil. La dona se'l mira movent el cap. La dona del balcó del davant ha acabat d'estendre i entra al seu pis. El sol arriba ja a la rosa plena de pugó i la camera fa un travelling i s'allunya lentament, per dalt de la vella, tota vestida de negre, asseguda a l'ombra de la terrassa i que es mira el sobre esventrat amb el bitllet de mil, doblegat en dos i enganxat per la pega de la solapa.
pobra dona, no he gosat dir-li-ho, li ho hauré de dir, de tota manera, aquesta tarda, quan faci la maleta, demà, quan veiés que no hi sóc, qui sap el que es pensaria, no, no puc pas anar-me'n sense dir-li-ho
Les mans aferrades fortament al manillar, aplanat damunt el dipòsit blau marí, sebollit en l'eixordador petarrellejar dels pistons que treballen a tota potència, els dits tocant el fre, tot just tocar-lo, moure'l només un mil·límetre, el just perquè la roda, que gairebé no frega la pista, s'hi arrapi un instant i la moto giri de cop, tota ella, cap a la dreta, mentre, amb l'altra mà, prem fortament la maneta de l'embragament i el motor ronca, forçat, prémer la palanca amb la punta del peu i entra un pinyó més petit i es canvia de marxa, i tot seguit amb la moto dreçada, amb la recta al davant, un cop sec amb el canyell per donar tot el gas, i la moto salta endavant impellida per una força incontenible mentre rugeix enfurida i potent, i tu, les cames plegades al costat de la màquina, el cul tirat enrere en el seient i el cos abaixat per oferir menys resistència al vent que et colpeja els muscles i el casc blau marí, el teu color de divisa, passes un corredor i un altre i un altre, les barres premudes, respirant compassadament pel nas i sense apartar ni un sol instant els ulls de la pista brillant pel sol, la gent acaramullada a l'altra banda de les bales de palla, els filats i les baranes protectores, contemplant la lluita per la victòria entre la moto blau marí que surt irresistible del darrere i la moto que fins ara ha anat al davant de la cursa, però la moto blau marí desenvolupa una velocitat extraordinària i, menada hàbilment pel seu pilot, conquista centímetre a centímetre el terreny, bramulant com una fera mitològica, i la sobrepassa tot just uns metres, unes dècimes de segon, quan el director de la cursa ha fet voleiar la banderola quadriculada i quan l'agulla que marcava la velocitat picava insistentment al límit dels cent trenta quilòmetres i sorgia, del públic, un crit de victòria i triomf.
Però no. No somiïs despert. Tu el que has de fer és vendre llibres. De moment. Tampoc no és mala feina, vendre llibres.
I el teu pare que et diu, aquest matí: Passa tu, obre la parada, que jo ja vinc. Ben repapat davant la taula, esmorzant: passa tu al davant, deia. Es clar que ell no té mai vacances i aprofita les teves per no anar tan de bòlit. Però avui podria anar una mica més de pressa. A tu tant te fa, els diumenges, que vingui a rellevar-te a les onze o a les dotze. Com si et vol deixar a la parada tots els diumenges al matí, durant l'estiu. Però avui, precisament avui, que fan les vint-i-quatre hores. I ell ho sap. Li ho has dit abans de marxar: voldria anar a veure les vint-i-quatre hores. I ell ha fet moure el cap, una mica reptador, però no ha dit re i això vol dir que t'hi deixa anar. Sabent les teves intencions, podria cuitar una mica avui, oi? Però no, ja han tocat quarts de deu i encara no s'ha presentat. I tu que ja voldries ser a Montjuïc triant un indret bo des d'on tinguessis una bona perspectiva, perquè els llocs bons, si no s'hi va aviat, s'omplen de seguida i després no pots veure re. Te'n recordes, de l'any passat?: just al peu de la recta, abans d'un giravolt molt pronunciat, on les motos vénen accelerades com bales i redueixen i s'inclinen tant que fins i tot sembla que el pilot frega el terra amb el genoll i després redreça i se'n va. Quarts de deu. La cursa acaba cap allà a les set o les vuit de la tarda. I encara has de passar per casa perquè la mare et faci un entrepà per dinar.