reading

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

La mesura dels nostres dies

TAULA

LA TORNADA

Al viatge de tornada jo anava amb les meves companyes, les supervivents d’entre les meves companyes. Seien prop meu a l’avió i a mesura que el temps s’accelerava es tornaven transparents, cada cop més transparents, perdien forma i color. Tots els lligams, tots els llaços que ens mantenien unides les unes amb les altres, s’anaven afluixant. Només quedaven les seves veus, i també s’allunyaven a mesura que s’apropava París. Jo les veia transformar-se davant dels meus ulls, tornar-se transparents, borroses, convertir-se en espectres. Encara les sentia, però començava a no entendre el que deien. Quan vam arribar ja no les reconeixia. Lliscaven entre la multitud que ens esperava, desapareixien, reapareixien un instant, tan impalpables, tan irreals, tan fugaces que em feien dubtar de la meva pròpia existència. Van jugar a fet i amagar tota l’estona que vam estar arrossegant-nos d’una taula a l’altra, es perdien, es retrobaven, em retrobaven, deien paraules que no entenia, s’esvaïen de nou i aquesta vegada es fonien en la multitud que ens esperava, engolides per la gentada. Havien perdut fins a tal punt la seva realitat al llarg del viatge durant el qual les havia vist metamorfosar-se minut rere minut, esborrar-se lentament, imperceptiblement, inexorablement, convertir-se en espectres, que havia trigat a adonar-me de la seva desaparició. Segurament perquè jo era tan transparent, tan irreal, tan fluida com elles. Surava enmig de la multitud que lliscava al meu voltant. I, de sobte, em vaig sentir sola, sola al fons d’un forat on faltava l’oxigen, on no podia respirar, on m’ofegava. ¿On eren? Vaig constatar la seva desaparició quan ja era massa tard per cridar-les, massa tard per córrer a buscar-les —¿i com podia córrer enmig de la multitud mòbil? A més, em faltava la veu i tenia les cames paralitzades. ¿On eren? ¿On sou, Lulu, Cécile, Viva?

Viva, ¿per què cridar-la ara? Viva, ¿on ets? No, tu no eres amb nosaltres a l’avió. Si confonc les mortes amb les vives, ¿entre quines em trobo, jo? Havia d’admetre —i era una conclusió llarga de formular, i fins que no vaig arribar-hi estava sumida en una angoixa que em deixava vagarejant, lliscant i surant—, havia d’admetre, doncs, que les havia perdut i que a partir d’ara estaria sola. ¿On buscar ajut? Res ni ningú vindria a ajudar-me. Era inútil cridar, era inútil demanar auxili. En aquella multitud que m’envoltava, tots estaven disposats a ajudar-me, eren allà justament per ajudar-me, però es proposaven fer-ho amb els seus mitjans, i jo sabia que eren inútils. Les úniques persones que podien ajudar-me estaven fora del meu abast. Ningú les podia substituir. Amb dificultat, fent un gran esforç de memòria —però ¿per què dir “esforç de memòria” si ja no tenia memòria?—, fent un esforç que no sé com anomenar, vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu en la vida. Caminar, parlar, respondre les preguntes, dir on vols anar, anar-hi. Ho havia oblidat. ¿Ho havia sabut mai? No tenia clar ni com posar-m’hi ni per on començar. Era una empresa superior a les meves forces. No tenia més remei que renunciar-hi. Renunciar-hi o deixar-ho per més endavant. Primer havia de reflexionar. Surava entre la gentada que m’arrossegava sense adonar-se’n perquè jo no pesava gens, el cap se’m buidava. ¿Reflexionar? ¿Com pots reflexionar quan no et queden paraules, quan has oblidat totes les paraules? Estava massa absent per sentir-me desesperada. Era allà... ¿Com? No ho sé. Però ¿hi era? ¿Era jo? Era jo... Era allà i seria una falsedat dir que no sabia què fer, jo no pensava ni em preguntava si hi havia res a fer. Saber, preguntar-se, pensar, són tot de paraules que utilitzo ara.

¿Quanta estona em vaig quedar asseguda en aquell banc on qualsevol hauria dit que meditava o descansava? ¿Quanta estona em vaig quedar sense meditar, sense reflexionar, intentant recordar com es fa per recordar? ¿Recordar què? Ja no sabia què havia de recordar. Que tenia fred com quan tens febre, que estava exhausta, això és fàcil de dir avui a tall d’explicació. No sentia res, no em sentia existir, no existia. ¿Quanta estona em vaig quedar així, amb l’existència en suspens? (Ja veieu que després vaig recuperar les paraules.) Molt, molt de temps. He conservat d’aquell temps imatges borroses en què ni una taca clara permet distingir el somni de la vetlla. Molt de temps.

Amb gran esforç, em sembla recordar que estava estirada, que venia gent a veure’m. Em feien petons, em parlaven, m’explicaven coses, em feien preguntes. Les preguntes es van acabar ràpid: no en responia cap. Sentia les seves veus molt llunyanes. Quan entraven a l’habitació se m’entelaven els ulls. La seva espessor interceptava la llum. A través d’aquest tel, els veia somriure amb un somriure encoratjador i no comprenia res del seu somriure, res de la seva actitud, res de la seva amabilitat —vaja, més tard vaig suposar que era amabilitat. És gairebé impossible explicar després amb paraules el que va passar a l’època en què no hi havia paraules. ¿Per què vénen a veure’m? ¿Per què parlen? ¿Què volen saber? ¿Per què volen que sàpiga, jo, certes coses que es proposen dir-me, que han vingut expressament a dir-me? Tot em resultava incomprensible. I tant m’era que fos així. No sentia cap curiositat, no tenia cap ganes de saber res. Em portaven flors i llibres. ¿Tenen por que m’avorreixi? Avorrir-me... Totes les seves idees eren d’un altre món. Tenen por que m’avorreixi i em porten llibres... Em deixaven els llibres a la tauleta de nit i els llibres es quedaven allà, sense que em passés pel cap la idea d’agafar-los. Durant molt, molt de temps els llibres es van quedar allà, al meu abast, fora del meu abast. Durant molt de temps. Finalment em van dir que la meva absència del món havia durat massa. El meu cos no pesava gens, el meu cap tampoc. Dies i dies sense pensar, sense existir, tot i saber-ho, que jo existia —avui, però, ja no recordo com ho sabia—, tot i tenir-ne alguna lleu sensació amb prou feines definible. No aconseguia acostumar-me de nou a mi. ¿Com podia acostumar-me a un jo que s’havia deslligat tan bé de mi que no estava segura que hagués existit mai? ¿La meva vida d’abans? ¿Havia tingut una vida abans? ¿La meva vida de després? ¿Estava viva perquè hi hagués un després, per saber què és el després? Surava en un present sense realitat.

Els amics continuaven visitant-me, em portaven nous llibres que s’apilaven damunt dels altres. De vegades, incorporant-me sobre els coixins, contemplava aquells llibres sense establir cap relació entre els llibres i la lectura. Objectes sense ús. ¿Què fer-ne, d’aquests objectes? I després els oblidava i tornava a la meva absència.

Lentament, sense adonar-me’n, la realitat va recuperar la seva forma al meu voltant. Sense adonar-me’n, perquè no vaig fer cap esforç per tornar a la superfície de la realitat. No tenia forces ni per fer el més mínim esforç. Per ella mateixa, pel seu propi pes, la realitat va recuperar els seus contorns, els seus colors, els seus significats, però tan lentament... Jo descobria, amb llargs intervals, un nou tret, un nou sentit. De mica en mica recuperava la vista, l’oïda. De mica en mica reconeixia els colors, els sons, les olors. Els sabors, molt més endavant. Un dia vaig veure —sí, veure— els llibres a la tauleta de nit, en una cadira prop del llit. Tots estaven a l’abast de la meva mà. La meva mà no s’hi atansava. Durant molt de temps els havia mirat sense que se m’acudís tocar-los, agafar-los. Quan finalment vaig gosar agafar-ne un, obrir-lo, mirar-lo, era tan pobre, estava tan fora de lloc, que el vaig tornar a deixar a la pila. Fora. Sí, tot estava fora de lloc. ¿De què parlava aquell llibre? No ho sé. Només sé que estava fora de lloc. Fora de les coses, de la vida, de l’essencial, fora de la veritat.

¿Hi ha res que no estigui fora de lloc? M’ho preguntava i em desesperava no poder respondre. Dic desesperava a falta d’una paraula que pugui donar la idea del que vull dir. No estava desesperada, estava absent.

Vaig deixar passar molt de temps abans d’intentar una altra aproximació a un llibre. Va resultar igual de desconcertant que la primera i em vaig desesperar més o, millor dit, em vaig enfonsar encara més en la meva absència.

¿Hi ha res que no estigui fora de lloc? ¿Ja no hi puc trobar res més en els llibres? ¿Són tots una repetició fútil, una descripció bonica i imaginativa, una successió de paraules sense pes?

El meu abatiment davant dels llibres va durar molt de temps. Anys. No podia llegir perquè era com si sabés per endavant què hi havia escrit, com si ho sabés d’una altra manera, amb un coneixement més cert i més profund, evident, irrefutable.

Així com abaixava els ulls per no veure els rostres perquè els rostres es despullaven davant dels meus ulls, perquè ho veia tot de la gent a través dels seus rostres només de mirar-los, i això em molestava fins al punt de sentir-me obligada a abaixar els ulls, de la mateixa manera m’apartava dels llibres perquè hi veia a través de les paraules. Veia la banalitat, la convenció, el buit. Veia l’ofici. ¿I què en sap aquest del que em vol dir? ¿I per què no ho diu?

Tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Auschwitz. Això és el que em converteix en un espectre. ¿Què et pot interessar quan perceps la falsedat, quan ja no queden clarobscurs, quan no queda res per esbrinar, ni en les mirades ni en els llibres? ¿Com viure en un món sense misteri? ¿Com viure en un món on la mentida s’acoloreix amb un to encegador i se separa immediatament de la veritat, com en les mescles que es descomponen i cada ingredient recupera el seu color i la seva densitat?

Durant anys m’ho he preguntat sense trobar resposta. ¿Per què viure si res és cert? ¿Per què lamentar-se de no poder continuar sent una il·lusa, si és tan còmode? Em debatia en un dilema insoluble. Contemplava aquells llibres inútils. Tot em resultava inútil. Però ¿de què serveix saber quan ja no saps com viure?

¿Com va passar? No ho sé. Un dia vaig agafar un llibre i el vaig llegir. M’agradaria poder dir com va anar. No me’n recordo gens ni mica. Tampoc en recordo el títol. Quedaria bé si digués alguna obra mestra. No. Va ser un llibre qualsevol el que em va tornar tots els altres. Hauria d’intentar recordar-me’n. És tan difícil que, ara per ara, ho deixo córrer. ¿A qui se li acudeix posar fites a un recorregut subterrani per on es perd durant anys abans d’arribar a una mica de llum? Si sap que no hi tornarà mai més, a aquest soterrani, aleshores, ¿per què escarrassar-s’hi?

He resistit a la injustícia

que m’ha capturat

i m’ha lliurat a la mort

he resistit a la mort

amb tanta força

que no m’ha pogut treure la vida

per venjar-se

m’ha tret les ganes de viure

m’ha fet un certificat

aquí el tinc

signat amb una creu

perquè em serveixi el proper cop.

***

El meu cor ha perdut la seva pena

ha perdut la seva raó de bategar

m’han tornat la vida

i sóc aquí davant de la vida

com davant d’un vestit

que ja no et va bé.

***

Un infant em va donar una flor

un matí

una flor que havia collit

per a mi

va fer un petó a la flor

abans de donar-me-la

i va voler que jo també li’n fes un

em va somriure

era a Sicília

un infant color de pega dolça

totes les ferides es curen

Això és el que em vaig dir

aquell dia

de vegades m’ho repeteixo

no prou com per creure-m’ho.

GILBERTE

Quan vam tornar a París em vaig perdre de seguida. A la tornada vam passar per llocs estranys, patis convertits en oficines, amb taules improvisades, gent atrafegada. Sí, em sembla que el primer lloc devia ser una escola. Com que no conec París, no sabria dir on era. Aquí ens havíem d’identificar, allà enumerar les nostres malalties i més enllà agafar un paper. Després ens van traslladar en autocar. Aquest cop, al centre. Encara una altra filera de taules, més preguntes, més papers. Era un hotel, després ho vaig veure. La sensació que me n’ha quedat és de gentada, una gentada entre la qual jo em sentia perduda. Recordo perfectament que al principi us tenia al davant o al darrere, que em girava per comprovar si encara hi éreu, que les de davant es giraven i em somreien. ¿Com pot ser que després de desfilar per totes les taules amb la gent atrafegada al voltant de sobte em trobés sola, sola enmig d’una multitud de cares desconegudes? Havíeu desaparegut. Em vaig trobar sola sense saber a quin moment ens havien separat. Més endavant vaig entendre que a vosaltres, les parisenques, us havien vingut a esperar les vostres famílies i que, un cop enllestits els tràmits, us havien recollit els vostres parents. Ningú va dir: “¿I la Gilberte?”, o potser quan us en vau adonar jo havia desaparegut, engolida per la gentada. Devíeu estar com jo, atordides. Jo era l’única de Bordeus. Em vaig quedar palplantada allà, en un desert on ningú es fixava en mi, allà on s’acabava la filera de taules. Com en una cruïlla. Em vaig quedar allà, ensopida, desorientada. Ja no éreu al meu costat. De sobte em faltava un membre, un òrgan essencial. No veia ni sentia res. Només m’envaïa una sensació de naufragi. Tot s’havia enfonsat. No hi havia ni un tauló on aferrar-me. Algú, d’entre les senyores i els senyors enfeinats darrere les taules omplint els papers dels que desfilaven al davant, es devia preocupar per mi. Em vaig despertar en la penombra d’una habitació. Hi havia un llit, un gran llit de matrimoni on m’havia estirat vestida. Estava tan i tan cansada. Quan em vaig despertar era de nit. Sentia una pressió a la gola, com quan tens por. Però no tenia por. Em preguntava què hi feia allà, per què hi era, com hi havia arribat. Un cansament immens em clavava al matalàs. Sense esma de moure’m. Vaig tenir —res, un instant!— ganes de saber on era, unes ganes llunyanes, massa llunyanes com per fer-me aixecar i buscar l’interruptor. Vaig adormir-me de nou. Quan em vaig tornar a despertar encara era de nit. Necessitava sortir, però no m’acabava de decidir. Després d’un llarg titubeig, una llarga indecisió, vaig encendre el llum. Era l’habitació d’un hotel, ben moblada, amb un estil d’imitació típic dels hotels cars. Era gran. Em vaig deixar ensopir per les flors de l’empaperat, per l’aranya del sostre, un àngel de bronze amb una copa a la mà; no, era un amor. M’he de llevar, m’he de llevar, em repetia sense bellugar-me. Finalment em vaig llevar. Una porta entreoberta donava a un lavabo. Vaig girar l’aixeta i vaig contemplar l’aigua que rajava. No pensava en res, estava absent, perduda. Tornava a sentir l’angoixa que s’havia apoderat de mi el dia que per poc em separen de vosaltres. Una kapo m’havia empès cap a una columna de russes i poloneses. Ni una cara coneguda. Estava desesperada, anorreada per la possibilitat de canviar de camp sense vosaltres, d’abandonar-vos, que em separessin del meu grup i em trobés barrejada amb unes desconegudes que xerraven sense fer-me cas. No entenia ni un borrall del que deien. Se les veia resignades a abandonar el camp. Devien formar un grup. Però jo, perduda entre elles... La idea de veure’m separada de vosaltres em glaçava, em paralitzava, em deixava sense esma. Estava desesperada, desorientada com una nena que ha perdut la seva mare enmig de la gentada. Aprofitant un moment d’empentes vaig poder fugir —¿com ho vaig aconseguir?, l’audàcia de la desesperació—, córrer cap a la barraca on us vaig trobar, on m’esperàveu, mortes d’angoixa. Tan bon punt vaig ser entre vosaltres em vaig sentir reconfortada, tranquil·la, abrigada. És una de les alegries més grans que he tingut a la vida. I ara de nou em trobava sola en aquella habitació. La desesperació m’ofegava. Havia somniat en la llibertat durant tota la deportació. ¿Era això, la llibertat, aquesta solitud intolerable, aquesta habitació, aquest cansament? Em vaig tornar a ficar al llit buscant en el coixí una escalfor, una presència, i em vaig adormir. No sé com em vaig despertar ni com vaig tenir el valor de sortir de l’habitació. Havia deixat el llum encès i les flors de l’empaperat ja començaven a tenir un aspecte reconfortant. Vaig obrir la porta, em vaig atrevir a sortir. Els passadissos eren interminables. Feien revolts, marrades, no duien enlloc. No gosava allunyar-me gaire. Tenia por de perdre’m. Vaig avançar fins a un angle del passadís. ¿Calia avançar un pèl més? Espantada, vaig tornar a l’habitació, que vaig reconèixer perquè havia deixat la porta oberta. L’habitació s’havia convertit en el meu refugi. M’havia acostumat a la decoració, als colors del cobrellit. Hi havia un tocador, un lavabo, una banyera, però no tenia res per rentar-me. No hi havia ni tovallola ni aigua calenta. Em vaig passar aigua per la cara i em vaig asseure al llit. Vaig esperar sense esperar res. M’estava allà, inerta, sense preguntar-me si havia de fer res. No sentia cap soroll. No sabia quina hora era. Hauria pogut anar a la finestra, obrir les cortines, intentar situar-me. No tenia ni forces ni iniciativa. No se’m va acudir anar a informar-me de què havia de fer. ¿Hi havia res a fer? ¿Què? No tenia ni gana ni set, només em sentia cansada i desconcertada. La soledat m’aclaparava. No recordava les circumstàncies que m’havien dut a l’habitació. Només em preguntava: ¿On són la Lulu, la Cécile, la Charlotte? I només era la repetició monòtona d’una pregunta que em feia sense buscar resposta. No intentava recordar cap adreça. Estava perduda. No sabia què fer i no tenia cap voluntat de fer res. ¿Quanta estona vaig estar-m’hi en aquella habitació? No ho sé. Dies, nits. Molt de temps. El passadís m’havia espantat. Ja no tenia valor per tornar-hi. Em vaig quedar molta estona asseguda al llit sense pensar en res. Crec que em vaig tornar a adormir.

Quan em vaig despertar tenia gana. Vaig acollir aquesta sensació com un alliberament. Tenia gana, existia. Estava tan desorientada que no m’imaginava cap mitjà per sortir d’aquella situació. Tenia gana, ¿on podia trobar menjar? ¿Què havia de fer? Quedar-me a l’habitació, esperar. Potser vindrà algú. Als hotels hi ha cambreres. Quin hotel més estrany, que ningú controla què passa. Inventariava minuciosament el contingut de l’habitació. Aquest abric, sobre la cadira, ¿de qui era? Era l’abric que m’havien donat a Suècia. Semblant al teu, crec. Gris. No el reconeixia més. Res me n’oferia el mínim indici. Vaig trobar el timbre. No devia estar connectat. Vaig trucar tres o quatre cops sense que passés res. El telèfon de la tauleta de nit tampoc estava connectat. Em sentia perduda, però sense gens d’angoixa. Perduda, sense energia. Quan vaig acabar l’exploració em vaig tornar a ficar al llit. No hi havia res més a fer. Encara em vaig quedar una bona estona estirada al llit. ¿Quanta estona? No sabria dir-ho. No tenia una noció clara del temps. Només em semblava que portava molt, molt de temps tancada en aquella habitació. Quan em vaig aixecar —i ¿per què em vaig aixecar?— la sensació de gana era més punyent. Al principi no la vaig identificar. Quan vaig reconèixer que era gana el que em pressionava l’estómac, em vaig sentir reconfortada. La gana era prou forta com per fer-me aixecar, però no com per fer-me anar fins a la punta del passadís. Bé havia de tenir una sortida, aquest passadís... A la fi em vaig decidir a sortir. Vaig obrir la porta i em vaig quedar al replà, guaitant, esperant, preguntant-me si havia d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra, vacil·lant. M’aferrava al marc de la porta sense atrevir-me a deixar-lo. M’estava allà, indecisa, espantada, immòbil. Encara vacil·lava si sortir o tornar-me’n al llit quan va passar un home. Em va interpel·lar:

—¿D’on ets, tu?

—D’Auschwitz.

—Jo torno de Mauthausen, però no és això el que et preguntava. ¿D’on ets? ¿De quina regió?

—De Bordeus.

—¿Tens família?

—El meu pare. Deu quedar el meu pare.

—¿Esperes notícies?