LA TEMPESTA DE NEU castigava amb duresa la Vall dels Llops. Dues figures, inclinades cap endavant per vèncer la força del vent, pujaven amb penes i treballs pel camí.

Qualsevol persona del poble hauria sabut que era una mala nit per estar a la intempèrie, però al viatger de més edat això tant li feia. La seva urgència era motivada per la por, i el terror que li infonia el noi que caminava al seu costat era més intens que el que li provocava el torb.

El noi, cobert amb una capa gruixuda, percebia aquella por. L’home ho sabia; i tot i que algunes vegades hauria donat qualsevol cosa per desxifrar què li ballava pel cap al noi, la majoria decidia que valia més continuar ignorant-ho.

Ben aviat, però, tot se solucionaria. Estaven a punt d’arribar.

Havien sortit dos mesos enrere; en cap moment havia dit al noi on anaven, i ell tampoc li ho havia preguntat. Al llarg de tot el trajecte amb prou feines havia dit res; s’havia limitat a mirar-lo amb aquella estranya mirada i amb un lleu somriure als llavis.

L’home es va estremir, però no pas per culpa del fred. Es va girar un moment per observar el noi, i aquest li va tornar una mirada inescrutable.

Van continuar caminant, fins que l’home es va aturar de cop i va mirar cap endavant, bo i alçant el fanal.

Davant seu es dreçava un reixat alt de ferro.

–Hem arribat –va anunciar secament.

El noi va obrir la boca per primera vegada en molts dies.

–La Torre –va murmurar.

L’home es va estremir. Com ho havia sabut?

–Bé, doncs... –va dir, indecís–, ja hi som. Suposo que hi deu haver una campaneta per trucar o alguna cosa per l’estil...

Mentre alçava el fanal per buscar-la, de sobte es va sentir un gran esbufec que semblava haver vingut de les entranyes de la terra. L’home va fer un salt enrere. Llavors, un núvol de fum ardent procedent de l’altra banda del reixat els va embolcallar. Sense poder evitar un atac de tos, l’estranger va aixecar el llum enlaire per tal de veure alguna cosa, i el que va descobrir el va deixar absolutament aterrit.

Per damunt del reixat s’alçava lentament una enorme silueta viva –un cap gegantí unit a un coll llarg i escatós, un cap amb banyes i grossos ullals, el morro del qual encara treia fum–, que s’inclinava cap a ells amb els ulls mig aclucats.

El foraster va fer un crit, esfereït per la visió d’aquella criatura, que va continuar passant el coll per sobre del reixat fins que els ulls i la gola li van arribar pràcticament a l’altura dels dos humans. El pànic va impedir que el més gran es pogués moure, mentre que el jove continuava impassible.

–Bona nit, viatgers –va dir llavors el drac, amablement. En veure l’expressió horroritzada del nouvingut, els ulls li van brillar divertits i burletes.– Benvinguts a la Torre.

–No..., nosaltres... –va balbucejar–, ja..., ja ens en anàvem.

–No, no ens en anem, pare –va intervenir llavors el noi, amb una veu suau però plena d’autoritat.

L’home es va girar cap a ell, tremolant de mala manera. Ningú no hauria sabut dir què l’aterria més, si aquell rèptil immens o el seu propi fill.

–Ja ho entenc –va comentar el drac–. Heu vingut a parlar amb la Senyora de la Torre, oi que sí?

–S... Sí.

El drac es va enretirar una mica, i el reixat es va obrir. L’home de més edat va parpellejar, confós, ja que estava convençut que ningú s’havia acostat a la porta. El seu fill, en canvi, no semblava gens sorprès. Ho observava tot pensatiu i amb calma, sense que ningú pogués arribar a endevinar què s’amagava darrere la mirada d’aquells ulls d’un color blau tan clar que semblava glaç.

–Benvinguts –va dir llavors una altra veu, una veu femenina.

Entre les ombres va sorgir una figura envoltada d’una resplendor rutilant. El noi no es va moure, però el seu pare va recular unes quantes passes. Quan la dona va travessar el reixat per anar-los a trobar, van veure que no hi havia res de sobrenatural en ella, si més no a primer cop d’ull. L’esclat que havien vist provenia de la llum reflectida als plecs de la seva túnica daurada.

La dona els va adreçar un somriure amable. Tenia poc més de trenta anys, els cabells negres com l’ala d’un corb i uns ulls blaus profunds i serens com la mar calma.

–Busquem la Senyora de la Torre, la Dama del... Drac –va dir l’home, llançant mirades de recel al drac, que s’alçava impassible darrere el reixat.

–Jo sóc la Senyora de la Torre i la Dama del Drac –va dir ella–. Què voleu?

L’home va mirar el seu fill i es va estremir.

–És ell –va dir, assenyalant-lo amb el dit lleugerament tremolós–. No el volem més a casa. No és com la gent normal...

Va callar de cop, en adonar-se que potser havia dit una inconveniència. Però la Senyora de la Torre no hi parava esment. Observava el noi amb una expressió pensativa.

–Ja ho entenc... –va murmurar.

–La mateixa història de sempre –va remugar el drac des de la foscor.

–No, vós no ho enteneu –va dir l’home, negant amb el cap.

La dona el va mirar als ulls i hi va veure terror, però també súplica... Va girar de nou la vista cap al noi.

–Com et dius?

–Saevin –va respondre el pare per ell.

Es va fer un silenci llarg i incòmode, tan sols torbat pel bram esmorteït de la tempesta de neu.

–Benvingut a la Torre, Saevin –va dir ella llavors–. T’acollim com a un de nosaltres.

L’home va fer un sospir d’alleujament. El noi no va dir res. El seu rostre continuava sent impenetrable.

 

 

–Creus que té aptituds, doncs? –va preguntar el drac.

La Senyora de la Torre no va contestar de seguida. Es va limitar a continuar contemplant el paisatge, abocada a un dels balconets de la primera planta de la Torre. Feia estona que la tempesta havia amainat; ara la neu queia mansament sobre la Vall dels Llops.

–No en dubto pas, Kai –va dir llavors ella.

–Així, doncs, què t’amoïna?

Ella va arrufar el nas, abstreta.

–No n’estic segura. Potser la seva aura. Potser la mirada. Potser el terror que infon al seu pare...

–Als no iniciats sempre els fa por el que no comprenen, Dana. Tu mateixa ho has dit moltes vegades.

La Senyora de la Torre es va girar cap al drac. Ell restava al jardí, però era tan gros que el cap li quedava situat a la mateixa altura que el d’ella. Tots dos es van mirar als ulls. Va ser una mirada intensa, que va culminar amb una carícia per part de la dona. El drac va aclucar els ulls per gaudir-ne.

–Però ell sabia qui era jo –va continuar ella–. I no tenia por de mi, sinó d’en Saevin. És estrany que un noi tan jove, que a més mai ha estat instruït, pugui aterrir la seva família d’aquesta manera, per més poder que tingui.

En Kai va inclinar el cap i va estirar el coll, llarg i escatós, per acostar-se més a ella.

–Te’n recordes, de la Salamandra?

La Senyora de la Torre va somriure.

–Com vols que no me’n recordi?

–Bé, quan va arribar aquí el seu poder també era terrible. Recordes, Dana, el que van estar a punt de fer-li els veïns quan la van descobrir? Si en Fenris i en Jonàs no hi haguessin arribat a temps...

–Ja ho sé.

–I amb prou feines era una nena de tretze anys que no sabia res de si mateixa.

–Això és el que em preocupa, Kai. –La Senyora de la Torre es va girar cap al drac, molt seriosa.– En Saevin sí que ho sap.

 

 

Quan en Jonàs va pujar fins a les estances de la Senyora de la Torre, ja era molt tard. Es tractava d’un jove d’uns vint anys, moreno i seriós, vestit amb una túnica de color vermell.

Era l’alumne de la Dana més antic de la Torre.

Després de pujar a poc a poc la llarguíssima escala de cargol que vertebrava l’edifici, en Jonàs va arribar finalment al cim. Es va aturar a l’última planta, on hi havia quatre portes: el despatx de la Dana, el seu laboratori, la seva cambra... La quarta porta sempre estava tancada, i molt pocs sabien què s’hi amagava al darrere.

En Jonàs ho sabia, però ara no hi estava gens interessat. Tal com s’havia imaginat, per sota de la primera porta, la del despatx, s’hi filtrava llum. El jove va sospirar. Feia anys que la Senyora de la Torre passava moltes nits en blanc, buscant als llibres el conjur que podria retornar-li la felicitat perduda.

Va trucar suaument a la porta.

No van respondre de seguida, i en Jonàs va pensar que la Dana es devia haver quedat adormida entremig dels llibres. Quan ja es disposava a marxar, la porta es va obrir.

–Entra, Jonàs –va dir ella–. T’esperava.

En Jonàs va arrufar el nas, però va obeir.

La Dana havia canviat la túnica daurada per una de més senzilla de color blanc, sens dubte més còmoda. Damunt la taula hi havia, formant un munt, un gran nombre de volums gruixuts i vells, trets de la biblioteca. N’hi havia un d’obert.

–Has vingut per parlar d’en Saevin, oi que sí? –va preguntar ella.

En Jonàs va respirar fondo.

–Mestra, he passat mitja vida a la Torre. Saps que sempre m’ha agradat rebre els alumnes nous. Però aquesta vegada...

Va callar un moment, pensatiu. La Dana va esperar, en silenci, que continués.

–En Saevin és diferent –va prosseguir en Jonàs–. No sembla content, ni nerviós, ni tan sols fa preguntes. Tampoc està espantat. Es comporta d’una manera...

–Indiferent? –va dir la Dana per ajudar-lo.

–Sí... No, no exactament. És com si ja ho conegués tot. No el sorprèn res. Sé que això es podria atribuir al fet que està cansat, però... No ho sé, hi ha alguna cosa més. Em fa mala espina.

–Bona percepció –va murmurar la Dana.

–Qui és, Mestra? –va preguntar en Jonàs.

La Senyora de la Torre li va clavar els seus ulls blaus.

–Tant de bo ho sabéssim, Jonàs.

 

 

Al principi, l’arribada del nou alumne a la Torre va provocar un cert enrenou, especialment entre els més joves. En Jonàs va deixar de banda les seves obligacions per un dia, per tal d’atendre el nouvingut i mantenir-lo allunyat de la curiositat dels petits.

–Suposo que ja saps què és la Torre –va començar a dir. Com que en Saevin no va fer cap comentari, va afegir:– La Torre és una de les poques Escoles d’Alta Fetilleria que queden al món. Ara mateix té prop de quinze alumnes, cosa que no està gens malament, tenint en compte els temps que corren. La fama de la Senyora de la Torre ha contribuït a fer que els mags siguem més ben vistos que fa uns quants anys.

En Saevin no badava boca. No era un silenci esquerp; al contrari, semblava que escoltava en Jonàs amb una certa amabilitat, però al jove li feia la sensació que també atenia al que deia amb la paciència del qui escolta alguna cosa que ja sap.

–Bé, veig que ja t’has posat la túnica blanca –va prosseguir, una mica incòmode–. Aquest color indica que ets un aprenent de primer grau. Ja deus haver vist que t’hem deixat el Llibre de la Terra a l’habitació. Serà el primer manual d’encanteris. Si no saps llegir...

–Sé llegir –va replicar en Saevin, calmosament.

–Molt bé. Però, de tota manera, hauràs d’aprendre el llenguatge arcà. Ara bé, si realment la màgia és una cosa innata en tu, no tindràs cap problema.

»Quan la Mestra consideri que estàs preparat, et sotmetrà al teu primer examen. Si l’aproves, passaràs a segon grau i canviaràs la túnica blanca per una de verda, la qual cosa simbolitza que ja domines l’element Terra. Llavors estudiaràs el Llibre de l’Aire, el Llibre de l’Aigua i el Llibre del Foc, per aquest ordre. I el color de la teva túnica passarà del verd al blau, del blau al violeta i del violeta al vermell. Quan obtinguis la túnica vermella, cosa que s’aconsegueix després de superar un examen que es coneix amb el nom de la Prova del Foc, ja seràs considerat un mag de primer nivell.

En Saevin va fer que sí sense dir ni un mot.

–Així, doncs, ja saps la raó per la qual els aprenents porten túniques de diferents colors –va concloure en Jonàs.

No va fer cap referència a la seva pròpia túnica, de color vermell. En Jonàs havia superat la Prova del Foc l’any anterior i encara patia malsons a les nits, però no va voler espantar en Saevin el primer dia. Tot i que, per l’aspecte impassible del nouvingut, no semblava que res pogués arribar-lo a espantar.

Va esperar la pregunta que feien tots en arribar: per què, doncs, la Dana duia una túnica daurada? En Jonàs hi estava acostumat i, per descomptat, en coneixia la resposta. Llavors parlava d’aquells que estaven per sobre dels simples mags: els Arximags. La Senyora de la Torre era una Arximaga, i el seu color era el daurat, malgrat que sovint portés també túniques d’altres colors. El seu preferit era el blanc, un color que, per als mags, era una cosa així com el del dol; els seus aprenents anaven vestits amb túniques d’aquest color fins que superaven la primera prova, fet que demostrava que havien despertat a la màgia i havien encetat una nova vida.

En Jonàs no explicava mai a ningú els motius que la Dana podia tenir per preferir el color blanc, precisament ella, que era una poderosa fetillera.

De tota manera, en aquella ocasió la pregunta no va ser formulada. En Saevin es va limitar a fer que sí, sense ni un sol comentari.

En Jonàs va mostrar al nou aprenent els llocs més importants de la Torre, com la gran biblioteca, l’observatori, la cuina, que era a la planta baixa, i els estables, on l’esperava el seu nou cavall.

–No t’ho ensenyo tot perquè ens ocuparia tot el dia –li va explicar–. La Torre té dotze pisos i és immensa. Hi ha moltes habitacions que no s’han fet servir des de fa molts anys, ja que som molt poques les persones que vivim aquí... Tot i que ara mateix, i com ja t’he dit, hi ha més aprenents que mai.

»Ja has vist la Torre des de fora. T’has fixat en la petita plataforma amb merlets que la corona? Una mica més amunt hi ha les estances de la Senyora de la Torre. Podem pujar a veure-la sempre que calgui, però és preferible no molestar-la amb ximpleries.

En Jonàs li va explicar que l’aprenentatge de la màgia era una cosa tan personal que no era convenient ensenyar-la en classes magistrals. Cada alumne tenia, tocant a la seva habitació, un petit estudi que servia de laboratori, i la biblioteca era oberta a tothom. Els més grans ensenyaven el llenguatge arcà als nouvinguts, i a partir d’aquí, cadascú estudiava els seus manuals pel seu compte, seguint pas a pas les instruccions per a cada encanteri. La Senyora de la Torre supervisava el progrés de cadascun dels alumnes i resolia els dubtes que poguessin tenir.

En Jonàs va acabar amb en Saevin abans del que havia previst. El noi va murmurar unes paraules d’agraïment i, tot seguit, es va retirar a la seva cambra.

El jove mag es va quedar quiet al mig del corredor, pensant que aquell era l’aprenent més estrany que mai havia tingut l’ocasió de rebre.

 

 

Aquella nit, la Senyora de la Torre va baixar novament al balcó de la primera planta per parlar amb en Kai, el drac.

–Cap problema? –va preguntar ell tan bon punt la va veure arribar–. Sembles amoïnada.

Ella va trigar a respondre. Va tancar els ulls un moment per concentrar-se, va alçar la mà cap al drac i va xiuxiuejar unes paraules en idioma arcà. La seva mà es va il·luminar breument amb una suau resplendor blavosa.

Quan la Dana va tornar a obrir els ulls, el drac s’havia quedat profundament adormit a terra al jardí, i davant d’ella havia aparegut un noi ros d’uns setze anys els ulls verds del qual la miraven amb gravetat. Això no obstant, la seva figura era clarament incorpòria, fins al punt que es podia veure el que hi havia al darrere a través del seu cos translúcid.

La Senyora de la Torre va sospirar, exasperada.

–Per què no me’n surto? –va murmurar.

–Bé, has aconseguit moltes coses en tot aquest temps –va dir el noi–. Al començament, la teva màgia ni tan sols podia evocar la meva imatge. De tota manera... –Va vacil·lar un moment, però no va dir res més.

–Sé què penses, Kai –va dir ella–. Sé que creus que mai et podré retornar el teu veritable cos.

En Kai va moure el cap.

–Dana, el meu veritable cos va morir fa més de cinc-cents anys, ho saps perfectament. També per a mi és decebedor, però no tant com abans. Hauries d’estar contenta que tingui un cos un altre cop, encara que sigui un cos de drac.

–Una estranya reencarnació –va murmurar la Dana–. Ja ho sé, Kai. És una història complicada, la nostra. Ens coneixem des que érem petits; jo era viva i tu no, i sempre he volgut canviar-ho, poder donar-te un cos perquè tornessis a la vida. Però quan es va presentar l’oportunitat...

La Dana no va afegir res més. En Kai va fer una llambregada al cos del drac adormit, el cos que li permetia quedar-se al món dels vius prop de la Senyora de la Torre.

–Però algun dia trobaré la manera, t’ho juro –va dir ella.

En Kai va fer un gest, preocupat.

–Dana, veritablement...

Un xiscle agut va interrompre les seves paraules. La Dana va alçar el cap en direcció als pisos superiors de la Torre. Quan es va girar per mirar en Kai, la imatge del noi ja no hi era, però ell la mirava des dels ulls de l’enorme drac daurat, que s’havia despertat.

–És l’Iris –va dir ell.

La Dana no va fer cap comentari. Va fer petar els dits i, immediatament, sense fer soroll, la Senyora de la Torre es va esfumar en l’aire.

Es va materialitzar de nou a l’habitació de l’Iris, una alumna de segon grau que no figurava els dotze anys que tenia. La nena tremolava en un racó de la cambra amb una expressió de terror la cara, que amagava sota la manta amb què s’havia embolicat. En veure aparèixer la Senyora de la Torre, va sortir del seu refugi.

–Mestra! –va exclamar, obrint els seus ulls castanys i grossos de bat a bat–. Hi havia un dimoni horrible a la meva habitació, però ja se n’ha anat. Ell l’ha fet fora.

La Dana va girar els ulls cap a la persona a qui es referia l’Iris.

El noi li va tornar la mirada, serè, tranquil, com si expulsar dimonis fos bufar i fer ampolles.

La Senyora de la Torre es va quedar muda.

Era en Saevin.

–JA SÉ qui va ser el culpable, Mestra –va dir en Jonàs–. Suposo que deus voler parlar amb ell, oi?

La Dana va arrufar el nas i va desplaçar la mirada pel bell paisatge que es veia des de la finestra del seu despatx, al capdamunt de la Torre.

–Ja sé qui ho va fer, Jonàs. Sé que va estar practicant tota la nit per preparar-se per a la Prova del Foc i que per això se li va escapar el dimoni que havia invocat.

–Oh. Ja ho saps.

–És que no t’he cridat pas per això. –La Senyora de la Torre es va girar cap a ell.– Juntament amb en Kai, tu has estat la meva mà dreta des que en Fenris se’n va anar. –Les seves paraules van acabar amb un lleuger sospir en record de l’amic absent.– Per això vull parlar amb tu.

En Jonàs es va posar vermell i va abaixar els ulls.

–Dana, jo... –va començar, però ella el va fer callar amb un gest.

–No em preocupa que un alumne de quart grau perdi el control sobre un dimoni, ja que, fins a cert punt, és comprensible. Però sí que m’amoïna el fet que un noi que no ha estudiat mai màgia sigui capaç d’enviar-lo un altre cop al seu pla amb una simple ordre.

En Jonàs la va mirar sense poder-se creure el que sentia.

–En Saevin va fer això?

–Pel que m’ha explicat l’Iris, sí. La seva habitació és a prop de la d’ella, de manera que quan la va sentir cridar no va trigar gens a arribar-hi. Així i tot, no va tenir gaire temps per encarar-se amb el dimoni abans que jo hi fes acte de presència: vaig utilitzar l’encanteri de teletransportació gairebé de seguida.

»Segons l’Iris, en Saevin es va limitar a mirar el dimoni i dir-li: “Vés-te’n.” I ell va obeir. No se’n va anar a un altre lloc de la Torre o del món, sinó que va tornar a la seva dimensió, sense més ni més.

En Jonàs estava francament impressionat.

–Però això és impossible...

–No és impossible, Jonàs. Si bé, certament, és absolutament excepcional.

Va mirar el jove fetiller fixament.

–A vegades neix una persona... Predestinada. Escollida. Amb una missió important per complir al món. –Semblava que la Senyora de la Torre trobava dificultats a l’hora d’explicar-ho.– A canvi d’aquesta..., diguem-ne, «obligació», la persona en qüestió neix amb uns poders sobrehumans, possiblement més grans que els de molts mags i alguns Arximags. Així i tot, aquest poder només es manifesta en ocasions puntuals. Pel que s’ha pogut observar, d’altra banda, aquesta mena de persones no solen destacar especialment en els estudis de màgia.

En Jonàs no sabia què dir. La Dana continuava mostrant una expressió greu.

–Com pots veure, després de l’episodi d’aquesta nit passada m’he afanyat a buscar informació –va afegir ella.

–Vols dir... –va poder preguntar llavors en Jonàs– que tenim una mena d’heroi entre nosaltres?

–No. Podria ser un heroi, però també podria no ser-ho. Podria ser tot el contrari. És possible que estigui cridat a fer grans coses... Com a ésser maligne.

En Jonàs va inspirar profundament.

–Entesos. Què hem de fer, doncs? Com caldria tractar-lo?

–No ho sé pas. Evidentment, si s’ha de convertir en una criatura perversa, la nostra missió és aturar-lo com més aviat millor. Si, per contra, ha estat escollit per fer el bé, el nostre deure és ajudar-lo i ensenyar-li a utilitzar el seu poder fins que li arribi el moment de complir el seu destí.

–I com ho sabrem, Dana?

–No ho podem saber. Nosaltres, no.

–Qui, doncs?

La Senyora de la Torre va callar un moment, perduda en els seus pensaments.

–Hi ha un lloc –va dir finalment–. Cap a l’est, molt lluny d’aquí, hi ha la Ciutat Oblidada, on es troba el Temple Sense Nom. Allà hi ha un Oracle. Si algú ens pot dir què passarà en el futur, aquesta és ella.

Es va girar cap al mag i el va mirar als ulls.

–En Kai i jo ens en anirem immediatament, Jonàs. Muntada a la seva esquena només trigaré alguns dies a anar fins a l’Oracle i tornar. Vull que, mentrestant, agafis el comandament de la Torre.

En Jonàs va empal·lidir.

–Però, Mestra, jo...

–Estàs perfectament capacitat per encarregar-te de l’escola durant uns quants dies. Ho sé. Et conec, t’he educat i gairebé es podria dir que t’he criat. Estic segura que faràs una bona feina.

En Jonàs va obrir la boca per replicar, però finalment va callar i va acceptar la responsabilitat.

–No et decebré, Mestra –va murmurar.

 

 

L’Iris es va aturar un moment davant la porta. Tremolava com un flam i tenia les galtes lleugerament pàl·lides. Va respirar fondo una, dues, tres vegades, i llavors va trucar suaument.

La porta es va obrir gairebé de seguida. Quan en Saevin va sortir al llindar, la pal·lidesa de la noia va ser substituïda per una vermellor intensa.

–Ho..., hola –va dir l’Iris en veu baixa.

–Hola –va respondre en Saevin; els seus ulls, clars com el glaç, l’observaven atentament, i ella va acotar el cap.

–Em sap greu molestar-te.

En Saevin no va dir res. Simplement va esperar. L’Iris va fer el cor fort i, vencent la timidesa, va dir:

–Només et volia donar les gràcies per allò d’ahir a la nit. Vas ser molt valent.

En Saevin la continuava mirant sense dir res. L’Iris volia fer-se fonedissa. Havia estat molt estúpida d’anar a parlar amb ell, va pensar. Tot i que ella ja duia la túnica verda i en Saevin acabava d’arribar a la Torre, ell era més gran d’edat. I era evident que hi devia haver un error respecte al grau que li havien assignat: un estudiant de primer grau no podia conjurar dimonis.

Quan anava a repetir que li sabia greu haver-lo molestat, ell va somriure inesperadament, i aquell somriure a l’Iris li va arribar al fons del cor, que li va començar a bategar molt més de pressa.

–De res –va dir ell, tan sols.

 

 

La Dana estudiava un mapa antic que havia desplegat damunt la taula del despatx. El Temple Sense Nom era lluny, enclavat entre muntanyes que hi dificultaven l’accés. Això no obstant, ella i en Kai hi arribarien per l’aire. Era important, doncs, tenir clar quina ruta calia seguir.

Tot d’una, va sentir al clatell una cosa semblant a una ràfega glaçada, i se li van posar els pèls de punta. Sabia molt bé què significava. Li passava de tant en tant.

Es va girar a poc a poc. Malgrat que estava preparada per a qualsevol cosa, no esperava, però, veure-la a ella: una dona no gaire alta, de mitjana edat, cabells foscos i ulls terrosos, que duia, com la Dana, una túnica daurada.

La nouvinguda va somriure. La seva imatge etèria semblava estar feta de boira, però, així i tot, la Dana li va adreçar la paraula:

–Benvinguda a la Torre de nou, Aònia. Feia molt temps que no venies a visitar-me.

–Quan una és morta, el temps passa en un tres i no res –va respondre ella–. Et veig molt gran, Dana. Quant temps ha passat?

–Gairebé vint anys. –La Senyora de la Torre va somriure.– Durant tot aquest temps t’he volgut agrair tot el que vas fer llavors per mi.

El fantasma de la fetillera va somriure un altre cop.

–Estava escrit –va dir tan sols–. Però la meva visita no és casual, Dana. He vingut a parlar-te d’una cosa que passarà, una cosa molt important tant per als vius com per als habitants de l’Altra Banda. Una cosa que podria canviar per sempre els destins de les dues dimensions.

La Dana es va estremir.

–Parla. T’escolto.

–Saps que ets una Kin-Shannay, Dana –va dir ella–. Saps que vas néixer amb el poder de comunicar-te amb els esperits dels morts. Però el que no saps és que, a hores d’ara, ets l’única Kin-Shannay que hi ha al món. I tampoc saps per què.

–No, no ho sabia. De debò hi ha una raó que ho expliqui?

–Hi acostuma a haver una raó per a tot –va replicar l’Aònia–. El teu naixement no va ser casual. Calia que hi hagués al món dels vius una Kin-Shannay en la plenitud dels seus poders per quan arribés el Moment.

–El moment de què?

–El Moment. –El fantasma li va llançar una mirada insondable.– Una vegada cada cert nombre de mil·lennis s’esdevé que la dimensió dels vius i la dimensió dels morts s’aproximen fins al punt que la línia que les separa es torna molt prima... I aquest Moment està a punt d’arribar. Serà d’aquí a un parell de setmanes, Dana. I tu ocupes un lloc molt important en els plans de molta gent.

La Dana es va redreçar, amb un bri d’ira espurnejant-li als ulls blaus.

–No penso permetre que ningú faci plans que m’incloguin a mi sense el meu consentiment –va dir.

–Però malauradament és així, Senyora de la Torre. Al món dels morts hi ha molts esperits que desitgen ardentment tornar a la vida. Si aconsegueixen esborrar del tot la frontera entre les dues dimensions, tindrien la possibilitat de ressuscitar. I només poden aconseguir-ho a través d’un Kin-Shannay.

La Dana la va mirar de fit a fit.

–Vols dir-me que en un temps no gaire llunyà es podrien fondre el món dels vius i el dels esperits?

–Això és exactament el que dic. I aquest fet tindria conseqüències importants per als éssers dels dos plans. Els morts podrien tornar a la vida... I els vius podrien aconseguir la immortalitat. Com pots comprendre, hi ha molt en joc als dos bàndols. I tu ets una peça fonamental. Tu i en Saevin.

–En Saevin –va repetir la Dana en veu alta. S’havia repenjat a l’escriptori i tremolava.– Però, què ens espera en un món sense fronteres entre la vida i la mort? Què passarà si algú aconsegueix esborrar aquesta línia?

–No ho puc saber, Dana. No conec el futur. Només et puc parlar del present. Tots els esperits podem intuir quan s’acosta el Moment que la frontera esdevé més difusa, però no podem predir-ne les conseqüències.

La Dana va respirar fondo.

–Crec que jo hi puc fer alguna cosa.

L’Aònia va fer un gest d’assentiment.

–Confio en tu i en el teu criteri, Kin-Shannay. Però vés amb compte. Tu tens més lligams amb la mort que qualsevol altre ésser viu –va dir, i la seva figura s’anava fent més difusa a mesura que anava parlant–. Has d’entendre que quan arribi el Moment serà inevitable que t’hi vegis implicada, per bé o per mal. Vés amb compte, Dana –va repetir, abans de desaparèixer completament.

 

 

En Jonàs es va quedar un moment abocat als merlets, contemplant la forma del drac daurat que destacava sobre el cel blau i que s’anava allunyant fins a convertir-se en un punt brillant. Quan va haver desaparegut del tot a l’horitzó, el mag va sospirar i va fer mitja volta per tornar a entrar a la Torre.

La Dana ja havia marxat, i en Kai amb ella. Ara, la Torre era a les seves mans.

En aquells moments va trobar a faltar en Fenris. El misteriós mag elf, que havia estat la mà dreta de la Dana durant deu anys fins que va tornar en Kai, era indubtablement més gran que en Jonàs i hauria estat més capacitat que ell per dirigir la Torre durant l’absència de la seva Senyora. Però quan en Kai va tornar a la vida en forma de drac, en Fenris va decidir que havia arribat l’hora d’anar-se’n. En Jonàs entenia que desitgés trobar respostes a l’enigma de la seva naturalesa dual, però això no treia que tant ell com la Dana el trobessin a faltar.

Tot i que en Fenris havia arrossegat la Salamandra darrere seu.

En Jonàs va arrufar el nas. Ell i la Salamandra havien estudiat plegats, i el jove l’havia estimat gairebé des del primer moment. Però aquella noia tan impulsiva sempre s’havia sentit fascinada per l’elf fetiller. Per això havia sortit a buscar-lo quan ell va marxar.

En Jonàs va tancar els ulls. Després de tants anys, el fet de pensar en la Salamandra encara li feia mal al cor. L’any anterior havia anat a buscar-la al Regne dels Elfs...

Va moure el cap. No hi volia pensar.

Mentre baixava per la llarga escala de cargol, va decidir que passaria per la biblioteca per veure si algun dels aprenents necessitava ajuda per a algun encanteri.

Això li impediria pensar.

 

 

Els dies van passar de pressa i, afortunadament per a en Jonàs, no hi va haver cap incident important, llevat d’una inundació al cinquè pis i una planta que havia generat espontàniament tota una selva incontrolada a l’estudi d’un alumne de primer. Res que no es pogués resoldre amb una mica de paciència.

Per sort, cap d’aquells accidents tenia res a veure amb en Saevin.

En Jonàs no sabia si alegrar-se’n o amoïnar-se. Procurava controlar la progressió del noi, i tot semblava coincidir amb la descripció que la Dana havia fet d’aquelles persones «escollides». Avançava en els seus estudis al ritme de qualsevol altre, i ningú hauria pogut creure, si no ho hagués vist, que un noi com ell tingués un poder innat sobre els dimonis.

Hi havia una altra cosa que preocupava en Jonàs, i tenia nom femení.

L’Iris.

La nena no solament era l’aprenenta més jove que hi havia a la Torre, sinó també la més fràgil. Tot i que cap dels futurs mags que estudiaven allà havia tingut una vida fàcil abans d’arribar a la Torre, la de l’Iris se n’enduia la palma. Maltractada per la seva família des de ben petita, incapaç de comprendre el poder màgic que bategava dins seu, l’Iris havia patit nombrosos intents d’exorcisme, que li havien practicat tot un seguit de remeiers que havien pensat, a instàncies dels pares, que la nena estava posseïda per alguna mena d’ens diabòlic. Alguns dels rituals havien estat molt dolorosos. L’Iris ho havia passat molt malament, havia crescut tenint por de tot, odiant-se a si mateixa perquè els seus la veien com una criatura odiosa. Per sort, una vegada es va escaure que un autèntic mag va passar per allà i va rescatar la noia d’una vida fosca, plena d’odi i de misèria.

A la Torre l’havien acollit amb calidesa i alegria, i li havien canviat el seu antic nom (la seva mare l’anomenava Maleïda) per un que evoqués alguna cosa bonica. La nena havia conegut a la Torre més gent com ella i estava aprenent a veure la part bona del seu poder. Però, si bé per fi havia trobat el seu lloc al món, els ulls grossos de l’Iris continuaven estant plens de por. Hom no podia sinó sentir-se impulsat a protegir-la.

I ara ella no se separava d’en Saevin.

En Saevin, aquell noi estrany que podia ser un heroi o una criatura malèfica.

En Jonàs no sabia què fer. Des que en Saevin havia expulsat el dimoni de la cambra de l’Iris, ella sentia que tenia un deute amb ell. Els ulls li brillaven d’admiració en veure’l, i les seves passes no s’apartaven de les del noi. En Saevin no la rebutjava pas, però tampoc l’acceptava obertament. Es podria dir, simplement, que la tolerava.

En Jonàs sabia que amb en Saevin no hi podia haver terme mitjà, perquè no era un noi com els altres. Podia curar l’Iris de les seves pors d’una vegada per sempre o conduir-la a la perdició.

Però, fins que la Dana no tornès del Temple Sense Nom, en Jonàs no ho podia saber.

 

 

La Senyora de la Torre va baixar de l’esquena del drac i es va quedar immòbil un moment, mentre contemplava l’estrany paisatge que se li obria davant els ulls.

Durant les nits més clares, els cims de la Serralada del Destí arribaven fins a les estrelles, i ara ella es trobava dalt d’un d’aquests pics. Davant seu s’estenia un gèlid paratge cobert de boirines, i més enllà es podien endevinar les restes del que havia estat una ciutat d’orgullosos edificis sostinguts per altes columnes. Ara, tot el que en quedava eren unes tristes ruïnes cobertes de neu i gebre.

Per sobre de tot aquell abandonament s’alçava una construcció imponent que semblava haver sobreviscut al pas del temps. Les columnes, altes i esveltes, encara s’aguantaven dretes, desafiant el fred i els segles, i sostenien una cúpula immensa que semblava un ull obert al firmament. Després de tantíssim temps, el món havia oblidat el poble que havia resat allà als seus déus, i per això anomenaven aquell edifici el Temple Sense Nom.

Només ella havia sobreviscut a tota aquella destrucció.

L’Oracle.

La Dana es va estremir, tot i que el fred glacial no podia traspassar l’encanteri tèrmic que li mantenia el cos calent. Es va girar cap a en Kai.