Alguns dels fets que explica aquest llibre ocorregueren tal com són referits i d’altres els ha adobat l’autor amb una bona dosi de fantasia. Per documentar-se ha llegit uns quants llibres, que els lectors més joves podran llegir quan estiguin més acostumats a la lectura, perquè són uns llibres força gruixuts, i els més importants són aquests: Crònica de Jaume I, Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, Poesía juglaresca y juglares, de Ramón Menéndez Pidal, La foguera de Montsegur i Els cremats, de Zoé Oldenbourg, la Història de Catalunya de Ferran Soldevila i els Carmina Burana en la versió de Joan Petit. A vegades ha deixat petits fragments dels llibres consultats tal com els ha trobat escrits, sobretot si eren d’autors catalans, perquè li ha semblat que estaven molt ben escrits i que als lectors els agradaria de llegir-los i no hi ha posat cap senyal especial per no destorbar-ne la lectura.

 

Les poesies Cançó trista i Escomesa a la mort, dels capítols 12 i 16 respectivament, les han escrites expressament per a aquest llibre Miquel Martí i Pol i Jaume Vidal i Alcover. Al capítol 12, tal com indica el context, també hi ha una poesia de Clementina Arderiu. Una de les que s’inclouen en el capítol 19 és, tal com va indicat en el context, de Jaume Roig i el procediment de «trobar estrany», en el mateix capítol, és de Cerverí de Girona. La resta són versots que l’autor ha engiponat per a aquesta circumstància, excepte els fragments de la Cançó de Croada, de la mort de Simó de Montfort, i de L’hora perfecta, que ha traduït i adaptat de l’occità i del francès.

AQUELLA NIT tots havíem dormit al ras, ajaguts sobre un jaç de palla. L’endemà de bon matí, quan emprenguérem de nou la marxa, jo vaig preguntar:

—Cap on anem?

—Cap als dos castells —em respongué el Cec de Cabrera sense aturar-se.

El Cec de Cabrera tustava amb la punta del bastó les vores dels camins, els clots i les pedres. Caminava amb passes llargues i alçava molt els peus; mai no ensopegava. Anava amb el cap enlairat, el nas arrufat, com si ensumés els vents, i els ulls oberts i buits, blancs com dos glaços.

—Són lluny? Quant trigarem a arribar-hi?

Jo anava sempre al costat o al davant del Cec, perquè, com que era el més jove de la colla, li feia de pigall. En lloc de respondre’m, el Cec de Cabrera s’aturà tot d’una; allargà la mà per agafar-me el braç i immobilitzar-me. Jo vaig girar el cap, mig espantat. El Cec era un home d’una cinquantena d’anys, alt i bru, vestit sempre de negre, amb llarga cabellera i fosca barba espessa. Era sorrut, parlava poc i la ceguesa i els ulls, sempre oberts i fixos, donaven un aire feréstec a la seva cara. Però quan agafava el llaüt i es posava a cantar, tot ell es transformava, la veu era dolça, els gestos suaus, els ulls reien com si haguessin trobat on posar-se.

El silenci durava massa i la grapa no afluixava. El braç em feia mal.

—Què passa? Deixeu-me o em trencareu el braç!

—Que no vénen els altres? —demanà el Cec, afluixant.

—Sí que vénen —vaig dir tot mirant el camí enrere—. Són un tros avall. Ja ens atraparan. Que no saben el camí?

—L’Escarnidor d’Ocells, també hi és?

Jo vaig apartar-me cap a un costat per fixar-me bé en el grup que ens seguia.

—No els distingeixo bé... Uns pins me’ls tapen. Espereu que passin el revolt i us ho diré... Què sospiteu?

—Tu mira i prou!

—Hem dormit tots cinc. L’Escarnidor d’Ocells bé ha començat a caminar amb nosaltres...

—Però s’ha anat quedant enrere...

—Penseu que volia amagar-se?

—Fa estona que només sento les veus de la Soldadera i del Cavaller Salvatge...

—Ara els veig bé! Són tres: el més alt i forçut és el Cavaller Salvatge..., amb el seu vestit morat i el capell de plomes virolades, l’altre és una dona, la joglaressa Matilde, és clar...

—Joglaressa! —féu el Cec, amb escarnot—. Et tinc dit que li diguis la Soldadera i gràcies. Joglaressa, ella, amb la veu de perola que té, incapaç d’entendre què és una estrofa!

—...la Soldadera, doncs, amb les faldilles de color vermell i el cap ple de flors...

—El tercer! Digues: és l’Escarnidor d’Ocells, el tercer?

—El tercer és l’ós de l’Infern, l’animal del Cavaller Salvatge. L’Escarnidor d’Ocells, no el veig per cap banda.

El Cec de Cabrera acotà el cap, trist, com si digués que ja s’ho pensava.

—Esperem una mica —vaig dir jo per animar-lo—. Potser s’ha quedat endarrerit i sortirà pel camí ara abans d’ara. De moment, però, no el veig enlloc.

—Ha fugit —explicà el Cec, i la seguretat amb què parlava em sorprengué. Com podia saber-ho?

—Ha fugit? Per què havia de fugir? És de la colla, com el Cavaller Salvatge i la Soldadera, o com jo mateix. Fa més d’un any que ve amb nosaltres. Sap escarnir el cant de més de trenta classes d’ocells. La gent que se l’escolta queda embabaiada. És un bon amic, alegre i valent. Li feu bons tractes i ell no es queixa pas. Només li sap greu una cosa...

—Quina? —el Cec mostrà interès de seguida.

—Que en els llocs on actuem, i sobretot als castells, ell hagi de ser el primer de sortir. El seu art, diu ell, és més fi i més noble que el del Cavaller Salvatge i el de la Soldadera. Ell vol que surtin primer el Cavaller Salvatge a fer ballar l’ós de l’Infern, després la joglaressa Matilde, vull dir la Soldadera, a tocar la pandereta i a ballar i a cantar, després ell, i després nosaltres dos. Ell pensa que el seu treball té més mèrit i és més difícil que el d’aquests dos que ara vénen. Si l’animal del Cavaller Salvatge fos un cavall, encara, però un ós! No pot sofrir que el treball d’un ós, i un ós robat als moros per fer més fàstic, li passi la mà per la cara... Si ha fugit, segur que ha estat per aquesta raó. No deu voler veure més el seu art trepitjat per un ós.

—Potser tenia raó —considerà el Cec—, però tingues en compte que ell era el darrer arribat a la colla. Només feia un any que venia amb nosaltres. El Cavaller Salvatge en fa molts, i abans de robar l’ós als moros, feia meravelles amb un cavall blanc que se li va morir d’esgotament.

—I la Soldadera, quants anys fa que ve amb nosaltres?

—Ui...! No me’n recordo, ja. Temps era temps...

El Cec es posà a riure. Era un caràcter ben estrany, pensava jo; un moment abans l’home feia una cara com una pedra, i ara li venia el bon humor. És difícil d’entendre les coses que fa una persona per la qual sempre és de nit. M’esfereïa de pensar com seria jo si m’arribava la desgràcia de perdre la vista.

—De què ve el nom de Soldadera?

—De cobrar una soldada, un sou, un salari. Cobren per cantar i ballar.

—Com nosaltres.

—Nosaltres no ballem! —tornava el mal humor—. Nosal tres no som acròbates, ni mims, ni saltimbanquis, ni escamotejadors, ni garlaires... Nosaltres som joglars, però no engolim sabres ni mostrem bèsties ensenyades. Nosaltres viatgem, servim de missatgers, cantem les millors cançons i rebem or i vestits en obsequi. Alguns fan de captaires, són esguerrats o pòtols que es refugien en l’ofici de joglar i el fan malbé i ens deshonren. T’he explicat mil cops aquestes coses: els joglars, que moltes vegades també fem cançons, generalment ens guanyem la vida cantant versos que componen els trobadors...

El Cec s’interrompé, i canvià el to de veu per demanar:

—Arriben o no arriben, el parell de mussols amb l’ós de l’Infern?

—Amb quatre gambades ens hauran atrapat. Són aquí mateix.

—I de l’Escarnidor d’Ocells, què?

—Ni rastre.

El Cec reprengué l’explicació de l’ofici de joglar amb veu més reposada:

—...els trobadors, tot i que a voltes cantin en públic, no ho fan per ofici, sinó per arribar amb l’exercici de la poesia i de la música a la plenitud de les qualitats cavalleresques. Els joglars demanen cançons als trobadors...

—Nosaltres les inventem...

—Ja t’he dit que moltes vegades els joglars són també poetes. És el nostre cas. Molts trobadors lloguen un joglar perquè doni a conèixer les seves cançons. Hi ha hagut grans senyors (reis, prínceps sobirans, barons) que han conreat la poesia i han esdevingut trobadors. Jo conec un antic trobador, noble també, que no podent mantenir cavalleria, es va fer joglar per guanyar-se les garrofes. Al meu país...

El Cec s’interrompé altre cop i restà una estona en silenci, com si se li hagués escapat un secret, com si li sabés greu d’haver pronunciat les darreres paraules, i el perllongat silenci les pogués esborrar.

—No m’heu explicat mai res de vós mateix. D’on sou?

—Calla —ordenà—, que els dos mussols ja són aquí.

—I tampoc no m’heu explicat mai res de mi —jo volia aprofitar aquell moment de torbació del Cec per saber coses—. Quant de temps fa que jo sóc de la colla? Quants anys fa que em tragineu pel món? Quina és la meva terra? Qui són els meus pares? Quin és el meu nom...?

—Et dius Ocell de Foc, ets un joglaret de la colla del Cec de Cabrera i para de comptar!

—És veritat que varen trobar-me al bosc, petit petit, embolcallat amb teles de seda i llana fina, dessota d’un roure?

El Cavaller Salvatge i la Soldadera ens havien atrapat. La ferum de l’ós de l’Infern, que el Cavaller arrossegava amb una corda lligada al coll, féu girar amb fàstic el cap al Cec. La Soldadera anava carregada de farcells i embalums, com una bèstia.

—Ja feu bé, ja, de seguir una estona més enrere que nosaltres. No puc aguantar la fetor d’aquests animals!

—Al públic li agrada. El prenen pel mateix dimoni —digué el Cavaller Salvatge.

—Per què ens heu esperat, doncs, si no sofriu la pudor de l’ós? —féu la Soldadera.

—L’Escarnidor d’Ocells venia amb vosaltres?

—No l’hem vist en tot el camí. Ens pensàvem que venia amb vosaltres —s’estranyà el Cavaller Salvatge.

Ens miràrem tots tres, sense saber què dir. El Cec alçà el cap com si flairés alguna cosa. Després d’una estona digué:

—S’ha escapat. Bord, foll, tinyós!

—Ens ha robat? —s’alarmà la Soldadera.

El Cec es posà la mà a la cintura, sobre un bony de la faixa.

—No hauria pas pogut!

—Per què ens ha deixat, doncs? —preguntà el Cavaller Salvatge.

—No ho sé. Seguim cap als dos castells, com si res no ha gués passat. Aneu al davant vosaltres, ara. Deixeu-me pensar què pot haver succeït.

La Soldadera i el Cavaller Salvatge, amb l’ós de l’Infern, passaren camí avant. El Cec s’ajupí a la vora del camí, i finalment, s’assegué sobre una pedra. Jo me’l mirava, dret al seu costat. Quina en barrinava? Jo començava a tenir gana. El sol era molt alt i aviat seria migdia. Des d’un tros lluny, el Cavaller Salvatge es girà per demanar a crits:

—A quin castell anem primer: al Castell de Rocablanca o al Castell de Rocabruna?

El Cec s’alçà i respongué ben alt també:

—És igual! Al que més us agradi!

I després, en veu baixa, com parlant amb ell mateix, comentà:

—Si és cert el que penso, no arribarem ni a Rocablanca ni a Rocabruna. Tant li fa l’un com l’altre, doncs!

Jo no vaig dir res, esperant que el Cec mateix s’anés descabdellant. El Cec allargà el braç, amb la mà oberta, i jo vaig acostar-m’hi per oferir-li l’espatlla. La mà del Cec era lleugera, i quan començàrem a caminar em donà, amicalment, dos o tres cops a l’espatlla.

NO HAVÍEM FET més de set o vuit passes que el Cec cridà al grup de davant:

—Ei, Soldadera, i tu, Cavaller Salvatge! No us separeu gaire de nosaltres. Just perquè la pudor de la bèstia no m’emmetzini.

I després, més baix, em digué:

—I tu, Ocell de Foc, comença a pensar on vols parar-te a menjar una mica. Prepara el sacotell del pa i el llard.

—El porta la Soldadera. Jo en tinc prou amb el llaüt.

Després vaig afegir, per veure si li treia alguna cosa més del seu dubte sobre la nostra arribada als castells de Rocablanca i de Rocabruna:

—No fóra millor que esperéssim a arribar als dos castells, per dinar? Potser els senyors ens convidarien a la taula, almenys a vós i a mi, i als altres a la cuina, com abans-d’ahir va fer el vescomte de Peguera.

Però el Cec no comentà res. Com si no m’hagués sentit. Jo, encuriosit, vaig burxar altre cop:

—Només arribar al Castell de Peguera, que els majordoms ja ens van portar a la taula del vescomte. Potser als dos castells ens passarà el mateix.

El Cec no obria boca.

—Quin dinar! Un festí. Celebraven l’èxit d’una cacera. No ho havia vist mai. Un noble feia de majordom, presentava cada plat al vescomte i a la vescomtessa i cantava una dansa nova que ell mateix havia compost. I a cada plat nou, la mateixa cerimònia.

—Al vescomte de Peguera li agrada la conversa alegre mentre dura l’àpat, i com que els nobles que l’acompanyen són uns enzes que no saben treure’s les paraules de la boca...

—És per aquest motiu que ens va convidar?

—I també perquè alabéssim públicament el seu menjar i la seva generositat, i per gaudir del nostre cant a la sobretaula.

—Bé li devien agradar les cançons que li vam dedicar, perquè us va oferir un gipó de brocat, adornat amb pells d’ermini i amb moltes perles.

—Més m’hauria estimat de regal un bon cavall!

—Potser a Rocablanca, o a Rocabruna...

Altre cop el silenci del Cec.

—El que no entenc és per què abans de començar el tiberi, abans que el vescomte i els seus vassalls ens acceptessin a taula, quan la vescomtessa us va demanar «Quines noves ens porteu?», i vós vau contestar amb el romanç del nostre rei En Jaume, en acabar, el vescomte us va dir: «Penseu, Cec de Cabrera, que quan el nostre rei infant tingui edat per brandar una espasa i aguantar-se sobre un cavall, ajudarà els vostres amics del vescomtat de Tolosa a salvar-se del foc?» Què volia dir amb això, el vescomte?

El Cec es parà en sec, però no va dir res. Jo vaig insistir, perquè em pensava que estava a punt d’obrir la porta dels misteris.

—I per què quan li vau contestar que vós no en sabíeu res, de Tolosa ni del foc, ell us va preguntar si menjaríeu llet i mantega i si havíeu portat un vestit amb dues creus de diferent color a cada costat? I vós vau beure davant de tothom un bol de llet i vau dir que mai no havíeu portat un vestit amb un parell de creus a cada costat, i vau assegurar que la llegenda...

El Cec m’interrompé:

—Calla! —ordenà.

Jo vaig quedar-me parat. Ell s’acostà i m’agafà el cap entre les mans, sense fer-me mal. M’estrenyia la cara contra el seu pit, mentre deia amb veu lenta:

—Vaig assegurar que la llegenda que em fa cec de resultes d’un turment infligit pels francesos que em volien fer dir l’amagatall de dos infants, nascuts de poc, fill l’un del vescomte de Carcassona, Ramon Roger Trencavel, i l’altre del meu amic Aicart de Carcassona, el més gran trobador d’aquests temps, morts tots dos, vescomte i trobador, per culpa dels francesos invasors, era falsa.

—Aicart de Carcassona? Ramon Roger Trencavel? Mai no us havia sentit dir aquests noms. Coneixíeu l’amagatall dels dos infants? Per què no parleu mai de la vostra ceguesa? Per què dèieu en veu baixa fa un moment que no arribarem mai ni a Rocablanca ni a Rocabruna?

—Ocell, Ocell de Foc —féu el Cec, estrenyent-me més fort—. Abans no feies tantes preguntes. M’ajudaves, aprenies a tocar el llaüt, el rabell, la flauta i tots els instruments que podíem trobar; ens divertíem fent cançons noves... Tu eres els meus ulls i les meves passes. Jo veia el món a través de les teves paraules. Havies acceptat tranquil·lament fins avui el fet que eres un infant trobat dessota d’un roure, embolcallat en teles fines de seda i de llana blanca. Que la Soldadera t’havia fet de dida, t’havia alletat i ensenyat a caminar i a parlar. I des dels anys més tendres, m’havies servit de pigall, Ocell, Ocell de Foc!

Les mans li tremolaven. Sentia el tremolor que agitava els seus braços i el batec del seu cor en els polsos que m’estre nyien les orelles.

—T’has fet gran —la seva veu era ferma—. Ets un noi i jo em pensava que encara eres un infant. Quants anys deus tenir? Deu, onze, dotze...? No ho sé.

—Jo diria onze, perquè em comparo amb vailets d’aquesta edat i sóc alt com ells... Però els altres són més morenos que jo i tenen els ulls més foscos. Els meus cabells són més clars i tinc la cara pigada, sobretot el nas i les galtes...

—Tant se val els anys que tinguis. L’important és que has començat a fer preguntes i que tens prou senderi per saber la veritat.

—La veritat? Quina veritat?

—La veritat del perquè som uns joglars de boca i de rabell, i rodem pels camins una mica a l’atzar, sense llar, sense amos, sense terra... Ara sóc un joglar entre els ciutadans, sortim per places i mercats, per tavernes i tafureries, però abans anava per corts de reis i gentils barons...

—M’havíeu dit que la nostra missió era cantar les lloances del nostre rei infant En Jaume, i preparar el poble per al tron.

—És cert, aquesta és la veritat, però no tota. Has d’assabentar-te de moltes més coses.

El Cec em deixà. Els ulls li brillaven intensament, com si li tornés la vida. Cridà, sobtadament, esverat d’haver-los oblidat durant una estona:

—Soldadera! Cavaller Salvatge! Atureu-vos! Espereu-nos!

El Cec em donà una empenta i em demanà:

—S’aturen? S’han allunyat gaire? On són?

—Són al capdamunt de la pujada, un tros lluny, però s’han aturat i ens esperen.

El vaig agafar pel braç i començàrem a caminar.

—Afanya’t, Ocell. No perdem temps. I mentrestant, escolta bé.

—Què passa? —jo estava neguitós. No entenia els canvis d’humor del meu amo.

—Has sentit el cant de la puput?

El Cec panteixava camí amunt, però no afluixava el pas. Al capdamunt de la carena ens esperaven els altres membres de la colla. Teníem el sol al damunt del cap però ja no picava com setmanes abans. Abans, al pic de l’estiu, fiblava com un escorpí, però ara era tebi i perfumat com un bany d’aigua d’olors. Els arbres eren gairebé tots de color groc i les fulles de color rogenc; la tardor era el temps que més m’agradava d’anar pels boscos. Hi havia tots els colors i els fruits eren madurs i queien a terra, esberlats de tanta riquesa, i supuraven mel i sucre. Els corriols eren encatifats de fulles roges. El bosc semblava un castell engalanat, un poble amb els balcons i els carrers plens de flors i draps de coloraines. Semblava que el bosc es preparés, amb tota la pompa, amb tot l’or, per a una festa solemne.

Al cap d’un tros de camí, el cant de la puput em va distreure de la contemplació del bosc. Cantà tres cops, ben clar, no lluny del lloc per on nosaltres passàvem.

—Ho has sentit? —el Cec apressà el pas.

—Sí... Què hi ha de mal en el cant de la puput?

—Res de mal... si fos la puput la que canta.

Immediatament vaig pensar en l’Escarnidor d’Ocells.

—Voleu dir...? —vaig començar.

—Vull dir que ja no és temps de veure’s la cresta de les puputs per aquests indrets. A la tardor les puputs... És un avís, Ocell. Un mal averany.

—L’Escarnidor d’Ocells ens devia deixar per avisar-nos dels perills que correm? De quin perill ens advertiria?

—Encara no ho sé. Però és molt possible que l’Escarnidor hagi ensumat algun perill, i la seva desaparició no sigui altra cosa que un haver-se aturat a descobrir què passava, i ara ens vulgui avisar. Ara em sap greu d’haver malpensat d’ell. Recorda que el cant de la puput era el que ell utilitzava quan em volia posar alerta d’alguna atzagaiada. Recordes els cants que feia servir per comunicar-nos alguna cosa?

—El «sup-sup» del verdum volia dir «atenció», i si anava rematat per un «tsurrii» com de canari era que s’acostava algú. L’«aiui» d’ànsia de la cadernera volia dir «fugiu de pressa». El «xuiiit» nasal del passerell significava «podeu sortir, ha passat el perill». I la puput...

Tornàrem a sentir els tres cants, i sempre molt a prop nostre. El bosc era espès i no es veia res a cap banda.

—Si és l’Escarnidor, per què no es deixa veure, i no ens diu clar i net el que passa?

—No deu poder. Devem tenir el perill a sobre. T’havia d’haver explicat totes les coses abans, Ocell de Foc. Perdona’m per no haver endevinat fins ara que ja eres capaç de comprendre el món i els homes. Si ens passés alguna desgràcia, tu procura escapar-te. Salva’t! Passats els dos castells, a tres dies de camí, pel caminoi dels codonyers i el prat de les Avellanes, trobaràs el monestir de Sant Fruitós. Vés-hi! Els monjos et recolliran i t’ajudaran. Demana pel prior. Es diu Berenguer de Foix, i és amic meu. Digues-li que hi vas de part meva i explica-li tot el que calgui. Porta-li el llaüt i aquesta bossa d’or. Ell t’ajudarà a fer-te un home i el millor joglar del món.

El Cec, sense deixar de caminar, es tragué una bossa de cuiro de sota la faixa i me la donà.

—Amaga-te-la bé. Lliga-te-la a la cintura, o pel mig de les cames...

—Què ens pot passar?

Se sentia el galopar d’uns cavalls al darrere nostre, cada cop més a prop, cada cop més rabents.

—Són els saltejadors del vescomte...

—El vescomte de Peguera? El que ens va convidar a la seva taula?

—El vescomte bandoler! Maleït, lladre!

—Us va regalar un gipó amb pell d’ermini i perles...!

—Per tornar-me’l a prendre un dia més tard, amb tota la resta de la meva pobra fortuna. Per això es va mostrar tan pròdig, el malgirbat!

—Voleu dir que el vescomte...? —jo no m’ho acabava d’empassar.

—No seria pas el primer que fa aquest joc: afalagar-te primer per trair-te millor després. Si és ell que ens fa aquesta jugada, faig prometença d’anar pel món d’ara endavant cantant dia i nit la traïdoria del vescomte bandoler, fins que tothom el conegui i el blasmi com mereix.

Els cavalls començaren a pujar la carena. Eren gairebé una dotzena i els cavallers no es distingien encara. El Cavaller Salvatge i la Soldadera deixaren l’ós de l’Infern i corregueren a refugiar-se a la vora del Cec.

—Fuig! —el Cec em besà el front i jo li vaig fer un petó a cada mà—. Fes el que t’he dit. En Berenguer de Foix t’explicarà tot el que vulguis saber: qui ets, les històries del foc i dels cremats, les dues creus al vestit i més coses encara...

Jo vaig saltar a tombarelles, bosc avall, i encara sentia el Cec que m’aconsellava:

—Acaba d’aprendre bé el nostre art, i si jo no puc, compon un sirventès contra aquest mal llamp de bandoler...

I després advertí al Cavaller Salvatge i a la Soldadera:

—Si us pregunten on tenim el vailet, direm que s’ha escapat amb l’Escarnidor d’Ocells, entesos? Que no l’hem vist en tot el dia, que ha fugit, que ha volat... L’Ocell de Foc ha volat, entesos?

El tronc d’una alzina em va aturar. Vaig amagar-me darrere d’unes mates de boix grèvol, en un lloc espès, on ells no em podien veure. Jo, en canvi, si apartava una mica les fulles, veia el Cec i el Cavaller Salvatge i la joglaressa Matilde, aturats al camí, i els cavalls que arribaven i els encerclaven, com per fer-los presoners.

ELS CAVALLERS eren nou i anaven tots encaputxats i amb una capa virolada. Així que tingueren encerclats la colla del Cec de Cabrera, una veu demanà:

—On és el vailet?

La joglaressa Matilde servava les mans del Cec, perquè amb la fressa i el moviment dels cavalls no s’esverés massa. El Cavaller Salvatge tenia l’ós de l’Infern agafat pel coll i l’amanyagava. La mateixa veu dura i fosca repetí:

—On s’ha ficat el joglaret que venia amb vosaltres?

El Cec de Cabrera alçava el cap i el movia, tot tremolós, a banda i banda, com si s’adonés dels moviments dels encaputxats i es fes càrrec, lentament, del que passava.

—Qui sou? Què voleu de nosaltres? —respongué el Cec, ferm.

—Volem l’Ocell de Foc, i de pressa! —exigí el qui portava la veu cantant, cada cop més ferreny.

—Som uns pobres joglars que no fem cap mal a ningú... —mormolà la Soldadera.

—El vescomte de Peguera i molts altres barons i gentilho mes ens coneixen i aprecien el nostre art —explicà el Cec, sense afluixar la veu—. El Castell de Peguera és el darrer lloc on han gaudit de les nostres cançons, danses i acrobàcies. Si ens feu algun tort us deshonrareu vosaltres mateixos, perquè no és de condició de bons cavallers atropellar gent desvalguda com nosaltres, ans pertany a l’orde de cavalleria el deure d’ajudar les dones, les criatures i els vells, i acompanyar-los fins que arribin a port segur.

Un dels desconeguts descavalcà i, sense dir res, s’acostà als farcells i embalums que la Soldadera havia deixat a terra per poder aguantar el Cec, que parlava.

—I no sols us deshonreu vosaltres faltant greument a la cortesia que tothora ha de mostrar el lleial cavaller, sinó que els vescomtes de Peguera se sentiran ferits i enutjats si la vostra conducta no és correcta envers uns vianants que fa poc eren a la seva taula i compartien la seva alegria. L’honor que ens ha fet el vescomte de Peguera tornarà contra d’ell el greuge que pugueu fer-nos a nosaltres.

L’encaputxat saberut que remenava els farcells havia trobat el gipó de brocat adornat amb pell d’ermini i perles, i el mostrava als altres cavallers, amb gestos de satisfacció.

Exclamà:

—Deia que eren uns pobres joglars...! Mireu quina riquesa...!

La joglaressa Matilde deixà les mans del Cec i intentà arrabassar-li el gipó, però l’encaputxat s’esquivà d’un salt.

—És un regal del vescomte de Peguera, en reconeixença dels nostres serveis! —suplicà la Soldadera, somicant.