Rèquiem per una família,

sigui la que sigui.

 

Amb la presència constant de J.C.O.

 

 

 

 

 

 

ÉS PRIMAVERA.

M ha fet 16 anys fa un parell de mesos, juga a bàsquet amb l’equip de la seva localitat, dina cada dia a casa amb la mare i la germana petita, vol estudiar veterinària si no es dedica professionalment a l’esport, va a un institut públic, treu bones notes, és el millor amic de J i morirà assassinat demà a la nit. El seu pare el matarà a la sala d’estar de casa d’un tret mortal, un de sol, precís, després d’haver disparat a la seva germana petita i uns segons abans de treure la vida a la seva dona, la mare de M, que serà obligada a presenciar, agonitzant, encara incrèdula, la mort dels seus dos fills.

Sé que és un principi difícil per a un llibre. I creu-me que ho sento. Però volia que sabessis què passarà abans de seguir llegint. I advertir-te que encara que agafis afecte a M, hauràs de deixar-lo anar. Molt aviat. Perquè M morirà en acabar la primera part d’aquesta novel·la, divuit hores després que hagi començat.

I també vull que sàpigues que aleshores, quan la mare de M hagi vist morir els seus dos fills i exhali el darrer sospir, tot i que sembli impossible seguirà sent primavera.

EL PARE es lleva, surt de l’habitació i va al lavabo. En silenci.

El pare és un home fort, pesat, robust. I tot i així, a vegades, pot fer les coses en silenci.

M i la seva germana haurien d’estar dormint.

Són les set del matí i ells no es lleven fins a dos quarts de vuit, quan la mare entra a les habitacions i els puja la persiana abans d’anar a la cuina a fer l’esmorzar. A l’hivern, quan el fred travessa els vidres foscos, la mare també els encén el llum.

Però avui és primavera i el pare és el primer de sortir de casa aquest matí. Com sempre.

A vegades, per acomiadar-se’n, el pare obre la porta de l’habitació de M i li remou els cabells provant de no despertar-lo, després obre la porta de l’habitació de la germana i li fa un petó al front. Com si se’ls estimés.

I potser sí que se’ls estima.

Però aquest matí no ho ha fet. Aquest matí el pare no ha passat la mà pels cabells de M sense despertar-lo ni tampoc ha fet un petó a la germana al front.

S’ha llevat de mal humor perquè ahir a la nit va tornar a discutir amb la mare. Una altra vegada.

M i la seva germana van sentir com es barallaven fins que es van adormir. Cadascun a la seva habitació. Perquè tots dos saben adormir-se amb el soroll i despertar-se amb el silenci. Sempre ho han fet.

Bé, no sempre.

Abans M provava de defensar la mare.

Ara ja no.

I a vegades se sent alleugerit de no haver-ho de fer, perquè la veritat és que no s’atreveix a posar-se davant del pare quan el pare està enfadat. Té por. I és que al pare, quan es posa furiós, se li infla una vena que li travessa el front de dalt a baix i crida amb una veu ronca que segur que senten tots els veïns. Encara que a M li faci vergonya imaginar-s’ho.

Però la veritat és que, quan M pensa que s’alegra de no haver-se d’interposar entre el pare i la mare, de seguida se sent malament per haver-ho pensat i té la mateixa por que recorda que ha tingut sempre.

Però una mica més intensa. Com si la por fos un clau que se li anés clavant a l’estómac i que ningú no pogués veure.

Ni tan sols ell.

I tot i així, des que el pare el va amenaçar amb un ganivet, aquell dia que M va entrar a la cuina i es va interposar entre ell i la mare, una nit que discutien, una més, no s’hi ha tornat a ficar. Perquè l’endemà, a l’hora de dinar, la mare l’hi va demanar.

–No t’hi tornis a ficar, M. No vull que et faci mal.

–I jo tampoc vull que et faci mal a tu, mare –va contestar M, gairebé de seguida, com si tingués preparada aquesta resposta des de feia molt de temps. Com si hagués estat esperant aquella conversa.

–No t’amoïnis per mi, que no em passarà res –va contestar la mare. I, inclinant una mica el cap per amagar a M el senyal del coll que ell ja havia vist abans d’asseure’s a dinar, va provar de somriure.

M no li va tornar el somriure.

–Què hi ha per postres, mare? –va preguntar la germana.

I la mare va respirar, alleugerida d’haver-se d’aixecar i anar a la cuina. No suporta que M li aguanti la mirada.

I a la cuina, com sempre, va respirar profundament, sense fer soroll, i es va sentir la pitjor persona del món, la més confosa, la més covarda. Una mare cruel.

–No hi ha postres? –va preguntar la germana, entrant a la cuina sense avisar.

I la mare va haver de deixar a la meitat el llarg sospir amb què estava provant d’empassar-se els nervis, com havia fet molts altres cops, moltíssims, sempre que feia veure que estava fent qualsevol altra cosa quan en realitat s’estava empassant la por amb les mans fredes, sense suor, rígides, recolzades al marbre de la cuina.

L’esquena corbada, els ulls tancats.

–És clar que hi ha postres –un altre somriure rígid.

I M ho va notar. Quan la mare va tornar al menjador amb la seva germana, M va notar que el seu somriure era fals. I aleshores es va adonar que ho havia sabut des de sempre.

O si més no, des de feia molt temps.

I aleshores va pensar que la seva germana, l’àvia i el pare també ho devien saber.

«Segur que ho saben», va concloure M.

Segur que sabien que el somriure de la mare era fals encara que seguís vivint com si somrigués de debò quan els mirava amb aquella ganyota tan grotesca als llavis.

Com si no passés res.

EL PARE sempre era el primer de llevar-se.

I a vegades, quan es despertava taral·lejant alguna cosa, entrava a l’habitació de M a passar-li la mà pels cabells mirant de no despertar-lo i després anava a l’habitació de la germana a fer-li un petó.

En acabar de dutxar-se, se servia un cafè de la cafetera que els havia regalat l’àvia per Nadal. I se n’anava.

Passava el dia fora de casa.

I tornava al vespre.

Aleshores sopava sense haver-se dutxat, a vegades parlava de qualsevol cosa sense importància, mirava la televisió o reia d’alguna cosa que Ella feia dir a les nines. I després se n’anava a dormir. Sense haver-se dutxat.

Perquè sempre es dutxava al matí.

Excepte els caps de setmana. Els caps de setmana tots quatre feien altres coses i es comportaven d’una altra manera.

Però entre setmana el pare era el primer de llevar-se, i la mare, M i la seva germana s’estaven al llit fins que ell havia sortit de casa.

I avui, com tots aquests altres dies, el pare es lleva i entra al lavabo sense taral·lejar res. Corpulent, silenciós. Un home fort.

Segur que la mare està desperta.

I M també ho està. Però a casa ningú no es mou.

Quan el pare es lleva, si no taral·leja res en veu baixa quan surt de l’habitació, ningú no es mou. Ni tan sols la germana, a qui M i la mare miren d’amagar el que passa.

En silenci.

Sense haver fet cap pacte.

Com si tots dos, M i la mare, haguessin decidit que algun membre de la família havia de salvar-se.

Ella: set anys, cabells arrissats, castanys, mirada curiosa, cames llargues, ulls clars, ment desperta, audaç, valenta. No com la mare. Però ni tan sols la germana, ment desperta, audaç i valenta, es mou quan el pare es lleva en silenci aquest matí i entra al lavabo.

I M ho sap, sap que a l’habitació del costat la germana està desperta pendent de les passes silencioses del pare.

I aleshores prova de respirar profundament però sense fer soroll, un dia més. Amb aquella respiració que serveix igual per buidar-se el cos que per omplir-lo.

I després es pregunta per què ha de ser així, per què a tots els ha de despertar el silenci.

A tots tres.

Perquè està segur que la seva germana, com ell, i també com la mare, no respirarà profundament, de debò, relaxada, amb soroll, salvada, fins que el pare sigui fora de casa. I que mentre ell sigui allà, a les set del matí, sense taral·lejar res ni entrar a les habitacions dels seus fills a acomiadar-se’n, la respiració de tots serà curta, silenciosa, espantada.

A M EL MOLESTA FORÇA pensar si el pare també ho sap. Si el pare s’ha adonat mai de com respira la seva família mentre ell és a la vora, si sospita per què es desperten amb aquell silenci. Perquè les altres famílies només es desperten quan hi ha xivarri.

O això és el que pensa M.

I pensa també que potser el pare no en sap res, que potser el pare creu que tots dormen quan el que en realitat fan és esperar que ell marxi de casa. O que potser ni tan sols no ho pensa, que al pare no l’amoïna tot això.

M no ho sap ni té manera de saber-ho.

Encara que voldria preguntar-l’hi.