Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

  Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

  No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

  Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

  La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

  –Sí?

  Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

  –El senyor Salas?

  –Jo mateix.

  –A veure, senyor Salas –la veu, de dona, es prengué una mena de respir. O més aviat va ser com si es disposés a agafar embranzida–. Li truco des del Clínic. Temo molt que ha passat una cosa delicada i necessitem...

  –És la meva filla? –va saltar ell automàticament.

  Va sentir com la seva dona se li aferrava al braç.

  –Sí, senyor Salas –continuà la veu, de manera oberta i directa–. Ens l’han portada força malament i... Bé, encara és aviat per dir res, m’entén? Caldria que passés per aquí com més aviat millor.

  –Però... està bé? –La tensió féu que s’atropellés, la pressió de la mà de la seva dona li va fer mal, el seu cap entrà en una espiral de pors i angoixes.– Vull dir...

  –La seva filla ha pres alguna mena de substància perillosa, senyor Salas. L’han portada els seus amics i estem fent el que podem per ella. Això és tot el que li puc dir. Espero que quan arribin aquí tinguem notícies més bones.

  –Venim de seguida.

  –Hospital Clínic. Entrin per urgències.

  –Gràcies... Sí, és clar, gràcies...

  Va restar immòbil, amb el telèfon a la mà, sense gairebé adonar-se que la seva dona ja estava dreta. Després la va mirar.

  –Un accident de cotxe? –aconseguí articular amb prou feines ella.

  –No, diuen que ha... pres alguna cosa –va exhalar ell.

  La incomprensió començà a obrir-se camí en les seves ments.

  –Què? –fou l’única cosa que va poder dir la seva dona enmig de la foscor de la seva nova realitat.

Ja feia uns quants minuts que la Cinta, en Santi i en Màxim no es movien. Era com si no s’hi atrevissin. Només de tant en tant, un o altre fixava la mirada en la porta, per la qual havia desaparegut l’últim metge, o buscaven el suport de la resta. Un suport que els era robat a l’instant, com si, per alguna raó estranya, no es volguessin veure o reconèixer.

  –Per què no m’ha passat res a mi?

  Havia fet aquesta pregunta mitja dotzena de vegades, i com les anteriors, la Cinta no va obtenir cap resposta directa.

  –Jo també estic bé –digué en Màxim.

  –Deixeu-ho córrer, d’acord? –va demanar en Santi.

  –Què far...?

  La pregunta de la Cinta va morir abans d’acabar. D’ençà que tot havia començat, els nervis es mantenien a flor de pell, però encara endormiscats, o millor dit atordits, a causa de l’esclat de la situació. Tot just ara començaven a aflorar. Finalment.

  En Santi va ser el primer que es va moure, i ho féu per seure al costat d’ella. Li passà un braç per les espatlles i la va acostar suaument cap a ell. Tot seguit li va fer un petó al front. La Cinta es va deixar arrossegar i recolzà el cap en el noi. Després va tancar els ulls.

  Començà a plorar suaument.

  –Ha estat un accident –va sospirar en Santi amb tot just un fil de veu.

  En Màxim enfonsà el cap entre les mans.

  Tan sols uns segons més tard, la Cinta es desfogà. A l’últim es va mossegar el llavi inferior. Sense moure’s de l’empara protectora d’en Santi, pronuncià el nom que els dos nois tenien al cap en aquell mateix moment.

  –Hauríem de trucar a l’Eloi.

  Es va produir un silenci expectant.

  Ningú no es va moure.

  –I també a la Loreto –va acabar el seu comentari anterior la Cinta.

  En Santi sospirà.

  Però va ser en Màxim el qui resumí la situació amb un clar i expressiu:

  –Collons!

El va despertar el timbre del telèfon, i en aixecar el cap de damunt la taula, el coll li envià una punxada de dolor al cervell. La brusquedat de la despertada fou paral·lela a aquell dolor.

  –Ai, ai! –es va queixar, provant de doblegar el coll per tal d’alliberar-se de l’anquilosament.

  Amb prou feines ho aconseguí, de manera que s’aixecà i anà cap al telèfon com si fos un ninot articulat que fa el seu primer trajecte. No solament tenia el coll engarrotat, pel fet d’haver-se adormit damunt la taula, sinó també els músculs, i una sensació de mareig produïda per la despertada sobtada i la llarga nit d’estudi a còpia de cafès i coles.

  En primer lloc va pensar en la Lluciana, la Cinta, en Santi i en Màxim.

  No podien ser pas els seus pares. No trucaven mai, i encara menys a una hora com aquella. Per tant només quedaven ells. Aquells...

  Agafà l’auricular. Però abans que pogués dir res, va sentir el so de la línia, senyal evident que s’havia tallat la comunicació.

  A sobre.

  El tornà a deixar damunt la taula i esbufegà ple de cansament. Es va esperar un parell de segons; després s’estirà. Tenia la boca pastosa, els ulls ennuvolats i la llengua enganxada al paladar. Feia aproximadament tres hores que devia haver-se adormit. La primera llum de l’alba ja apuntava a l’altra banda de la finestra.

  Va mirar els llibres.

  Ell estudiant i els altres de marxa. Genial.

  És clar que a en Màxim no li importaven gens ni mica els estudis, i en Santi ja havia deixat de cremar-se les celles. Però la Lluciana i la Cinta...

  Com que el telèfon no tornava a sonar, se n’anà cap al bany, per rentar-se la cara. Encara tenia el dissabte i el diumenge sencers abans del maleït examen de dilluns. Els seus pares havien fet bé d’anar a passar a fora el cap de setmana. I ell havia fet bé de negar-se a escoltar els cants de sirena dels altres perquè almenys sortís divendres a la nit.

  Malgrat que tenia moltes ganes d’estar amb la Lluciana.

  La trucada es va produir quan es tirava aigua a la cara per segona vegada. Per què els seus pares no es compraven un maleït telèfon sense fil? Agafà la tovallola i s’acostà de nou al telèfon tot eixugant-se la cara. Aquesta vegada es va deixar anar a la butaca abans d’agafar l’auricular. Sí, havien de ser ells.

  Qui, si no?

  –Secció de Voluntaris Estudiosos i Futurs Empresaris –anuncià–. Quina mena de dropo i paràsit gosa trucar-nos?

  Ningú no li va riure la broma a l’altra banda.

  –Eloi –va sentir la veu d’en Màxim.

  Una veu gens alegre.

  –Què passa? –arrufà les celles instintivament.

  –Escolta, abans que això es talli una altra vegada... Som a... Bé... És que...

  –Digue-l’hi! –va sentir clarament la veu de la Cinta a través del fil telefònic.

  –Màxim, què ha passat? –saltà l’Eloi, alarmat.

  –La Lluciana ha pres una pastilla i se li ha assentat malament.

  –Una...? –es va deixondir de cop i volta–. Merda! Quina mena de pastilla?

  La pausa fou molt curta.

  –Èxtasi.

  Va ser un cop molt fort. Una commoció.

  La Lluciana? Èxtasi? Allò no tenia sentit. Es trobava al bell mig d’un malson.

  –Què li ha passat? On sou?

  –Al Clínic. L’hem portada aquí perquè... Bé, no sabem què li ha passat, però de sobte s’ha trobat molt malament i...

  –Hauries de venir, Eloi –es va sentir de nou la veu de la millor amiga de la Lluciana a través de l’auricular.

  –Ara està a les mans dels metges –continuà en Màxim–. Ens ha semblat que voldries saber-ho i ser aquí.

  Es va posar dret.

  –Surto ara mateix –fou l’última cosa que va dir abans de penjar.

Tot i que el sol amb prou feines acabava de despuntar més enllà de la ciutat, la dona ja estava llevada, com cada matí, per habitud. I a més, era prop del telèfon, a la cuina, preparant-se el primer cafè. Per això va poder agafar l’auricular abans que el timbre despertés tota la casa.

  No li agradaven les trucades intempestives. L’última havia estat per dir-li allò de la seva mare.

  –Sí? –s’aguantà la respiració.

  –Senyora Sanz?

  –Qui truca?

  –Sóc la Cinta, l’amiga de la Loreto.

  –La Cinta? Però, filla, no saps quina hora és?

  –És que ha passat una cosa i crec que la Loreto hauria de saber-ho.

  –Està dormint.

  –És una cosa... important, senyora.

  –Pot ser tan important com vulguis; però tenint en compte el seu estat, no penso robar-li ni un minut de son. Digue’m el que sigui, que quan es desperti li ho diré jo.

  Hi va haver una pausa a l’altra banda del fil telefònic.

  –És que... –vacil·là la Cinta.

  –Què ha passat?

  –Es tracta de la Lluciana –va sospirar finalment la Cinta–. Som a l’hospital, al Clínic.

  –Déu meu! Un accident?

  –No, no, senyora. Se li ha assentat malament alguna cosa.

  –I vols que la Loreto hi vagi en l’estat en què es troba?

  –Jo només he pensat que ho havia de saber.

  –Què ha pres?

  –Alguna cosa, una... pastilla.

  –Drogues?

  –No exactament... Bé, no sé com dir-li-ho –se la notava nerviosa i amb ganes d’acabar com més aviat millor–. Li dirà el que ha passat quan es desperti?

  –Sí, és clar –la dona tancà els ulls.

  –Com està ella?

  –Fa dos dies que es troba millor.

  –Menja?

  –Ho intenta.

  –Molt bé. Gràcies, senyora Sanz –es va acomiadar la Cinta.

  Quan va penjar, la mare de la Loreto encara tenia l’auricular a la mà.

La primera a entrar a la sala d’espera fou la Norma, la germana petita de la Lluciana. Després ho van fer ells, els pares. L’home agafava la dona, que amb prou feines s’aguantava als seus braços. Les mirades dels nouvinguts convergiren en les dels amics de la seva filla i germana. La Cinta es va aixecar. En Santi i en Màxim, no. Els ulls de l’home tenien una expressió de marcada duresa. Els de la seva dona, en canvi, estaven sumits en la impotència i el desassossec. La cara de la Norma era una màscara inexpressiva.

  –Com està? –va voler saber la Cinta.

  El pare de la Lluciana s’aturà al bell mig de la sala, i els abraçà encara més amb la seva mirada plena d’esquerperia, en la qual van veure moltes petites reaccions i van llegir encara més sentiments, d’ira, ràbia, frustració, dolor.

  La Cinta s’estremí.

  –Què ha passat? –la veu d’en Lluís Salas va sonar com un flagell.

  –Res, estàvem...

  –Què ha passat? –repetí la pregunta encara amb més duresa.

  En Santi es va posar dret per agafar la Cinta.

  –Hem pres unes pastilles i a ella se li han assentat malament, això és tot –tingué el valor de dir.

  –Quina mena de pastilles?

  –Bé, ja ho hem dit al metge...

  –Merda!, us heu tornat bojos o què?

  La mare de la Lluciana es va posar a plorar encara més, a causa de l’explosió de fúria del seu marit. Fins i tot semblà que havia despertat la Norma, que es va acostar a la seva mare demanant protecció. Encara plorant, la dona es va allunyar de l’empara del seu marit per abraçar la seva filla petita.

  En Lluís Salas quedà sol davant de tots tres.

  La Cinta tenia els ulls fora de les òrbites.

  –Com... està? –va preguntar per segona vegada.

  La resposta els tocà de ple, i els causà una ferida molt profunda.

  –Està en coma –va dir l’home, primerament a poc a poc. I després afegí amb més desesperació, amb els punys closos:– Està en coma!, sabeu? La Lluciana està en coma!

L’exterior de l’after hour era un formiguer de nois i noies no precisament disposats a gaudir dels primers raigs del sol matinal acabat de néixer. Alguns parlaven, excitats, tot prenent-se un moment de respir abans de continuar ballant. D’altres descansaven, esgotats però no rendits. N’hi havia que continuaven bevent de les seves ampolles, bàsicament aigua. Els menys feien una becaina als cotxes situats a l’ampli aparcament. La majoria reien i planejaven la continuació de la festa, allà o a qualsevol altre lloc. Prop de la porta del local, la música feia retrunyir l’espai amb la seva enfadosa insistència, pur ritme, sense melodia ni suavitats que ningú no volia.

  Semblava que ell era l’únic que no participava de l’essència d’allò.

  Es movia entremig dels nois i les noies, la majoria molt joves, alguns i algunes fins i tot adolescents. I s’hi movia amb una prudència meticulosa, igual que un pescador enmig d’un banc de peixos. Però ell no havia d’estirar el braç per atrapar-ne cap; si calia, eren els peixos els que el buscaven.

  Com aquella nina pèl-roja.

  –Ei, tu ets en Poli, oi?

  –Potser sí.

  –Et queda encara alguna cosa?

  –El magatzem d’en Poli sempre és ple.

  –Quant?

  –Dues mil cinc-centes.

  –Collons! No eren dues mil?

  –Vols una cosa bona o simplement una aspirina?

  La pèl-roja va treure els diners de la butxaca dels seus pantalons verds, llampants. Semblava impossible que allà dins cabés alguna cosa més, de tan ajustats que els duia. En Poli la mirà de dalt a baix. Disset, tal vegada divuit anys; però si es tenia en compte que es maquillaven molt i que s’alimentaven tan bé, potser en podia tenir setze. Era atractiva, de formes exuberants.

  –Amb això t’aguantaràs dreta durant vint-i-quatre hores més, ja ho veuràs. No cal que en prenguis dues o tres.

  Li allargà una pastilla, blanca, rodona, amb una mitja lluna dibuixada a la superfície. Ella la va agafar i ell va rebre els seus diners. Ja no van parlar més. La va veure allunyar-se cap enlloc, perquè aviat la va perdre de vista entremig de la marea humana.

  Seguí el seu camí.

  Deu metres amb prou feines.

  –Poli!

  Va girar el cap i el va reconèixer. Es deia Nèstor i no era cap client, sinó un excamell. Havia lligat amb una quarantina carregada de diners. Sort. Deixà que se li acostés encuriosit.

  –Nèstor, com va això?

  –Bé. Escolta, el Pandora’s encara és una zona teva?

  –Sí.

  –Ahir a la nit hi vas estar venent?

  –Sí.

  –Doncs algú va tenir fortes sufocacions. Jo aniria amb peus de plom.

  –Què?

  –En Màrius va veure la moguda. Una criatura. Se la van endur amb una ambulància.

  En Poli arrufà les celles.

  –Ostres –va sospirar.

  –Ja saps com són aquestes coses. Si passa res, hi haurà un bon merder. Què venies?

  –El mateix de sempre.

  –Ja, però era èxtasi...?

  –Escolta, jo no fabrico, venc. Hi ha el que hi ha i punt. Per mi, com si es diu Margarida.

  –Bé –en Nèstor arronsà les espatlles–. Jo t’he avisat i ja està. Ara, tu mateix.

  –T’ho agraeixo, de debò.

  –Txao, tio.

  Es va allunyar d’allí, i el deixà sol.

  Realment sol per primera vegada en tota la nit.

La Norma va veure com els seus pares sortien de l’habitació en la qual acabaven d’instal·lar la Lluciana, requerits una altra vegada pels metges que s’ocupaven de la noia, i quedà sola amb la seva germana.

  Aleshores gairebé li va fer por mirar-la.

  Tenia unes quantes agulles clavades en un braç, a través de les quals devia rebre el sèrum, i un petit artefacte enganxat a l’espatlla i connectat a sondes i aparells que no coneixia; un tub enorme, d’uns tres centímetres de diàmetre, de color blanc i groc, feia aparentment de nou cordó umbilical de la seva vida. D’aquest en derivava un, que li entrava a la boca, oberta. Un altre, enganxat al nas amb cinta adhesiva, s’encastava al nariu dret. De la part de sota del llit sortia una bossa de plàstic, a la qual anirien a parar els orins quan es produïssin. I per descomptat no semblava que dormís. Amb la boca oberta i els ulls tancats, embotida en aquell garbuix d’aparells, més aviat li féu l’efecte d’un conillet d’Índies o d’algú a les portes de la mort.

  I era aterridor.

  Va tenir una sensació estranya, aliena a la realitat primordial.

  Una sensació egoista, pròpia, barreja de ràbia i desesperació. El que tenia davant dels ulls, a més d’una germana en coma i per tant moribunda, era la fi de molts dels seus somnis, i sobretot de la seva ànsia de llibertat.

  Ara, a ella, ja no la deixarien sortir de nit, i potser tampoc de dia. I tant si la Lluciana es moria com si continuava en coma durant molt temps, els seus pares es convertirien en la imatge de l’ansietat i transformarien casa seva en una presó.

  Havia anat sempre a remolc de la Lluciana. Total, per tres anys de diferència... Ella encara havia de tornar a casa a unes hores determinades, i no podia sortir a la nit, i encara menys passar la nit fora de casa i tornar-hi a punta de dia si es tractava d’alguna cosa especial, com ara una revetlla. Ella encara estava lligada a la maleïda adolescència. També la Lluciana, és clar, però la seva germana gran s’havia guanyat finalment les seves primeres i decisives quotes de llibertat. La Lluciana ja estava deixant enrere l’adolescència. Era una dona.

  Per què havia hagut de passar allò?

  Els pares de l’Ernest, un company d’escola, havien perdut un fill en un accident, i es van abocar tant en el seu altre fill, que li van fer la vida impossible. Això era el que l’esperava a ella si...

  De sobte va sentir vergonya.

  La seva ment quedà en blanc.

  Va abaixar el cap.

  Què passava?

  Com era possible que amb la seva germana al davant, en coma, ella pensés tan sols en ella mateixa i en el seu desig de viure i de ser lliure per saber-se arreglar tota sola? Com era possible que no hagués vessat encara ni una sola llàgrima per la Lluciana?

  Es va sentir tan culpable que aleshores sí, alguna cosa es trencà dintre seu.

  I va començar a plorar.

  La Lluciana es podia morir, aquesta era la realitat. O romandre en aquell estat durant la resta de la seva vida, i també era la mateixa realitat. Un coma era com la mort, si bé amb una possibilitat de despertar-se’n, al cap d’unes hores o d’uns dies.

  Una possibilitat.

  Ni tan sols sabia si la seva germana era conscient d’alguna cosa, del seu estat, de la seva simple presència allà.

  Li agafà una mà instintivament.

  –Lluciana... –va xiuxiuejar.

No ploris, Norma.

  No ploris, sisplau.

  Ajuda’m.

  Us necessito forts, a tots, de manera que no ploris.

  Et puc veure, saps, Norma? No sé com, perquè sé que tinc els ulls tancats, però et puc veure. Sé que ets aquí, al meu costat, i que duus la brusa groga i els texans nous, oi?

  Ho veus?

  I tanmateix, aquí dins hi ha tanta foscor.

  És una sensació estranya, germana. És com si surés enlloc; millor dit, és com si el meu cos fos aliè a qualsevol sensació, perquè no sento res, ni fred ni calor, tampoc dolor. És un lloc agradable. Bé, ho seria si no fos tan fosc. M’agradaria veure-hi, obrir els ulls i mirar. Hi ha alguna cosa que em recorda la placenta de la mama. Sí, allà, abans de néixer. Recordo la placenta de la mama perquè era càlida i confortable.

  I com puc recordar-ho?

  No, allà no tenia por, hi havia pau. Aquí, en canvi, tinc por, malgrat que sento una mica aquella mateixa pau. La sento perquè sóc a les seves portes. Puc fer un pas i oblidar-me de tot per sempre.

  Un simple pas.

  Però no em puc moure.

  Norma, Norma, i els altres?

  Estan bé?

  I l’Eloi?

  Oh, Déu meu, donaria el meu últim sospir per tal de tenir-lo aquí, al meu costat, i sentir la seva mà com sento la teva, germana.

  La teva mà.

  Eloi.

  Em sento tan sola...