El forat a la bardissa

La primera tarda de les vacances d’estiu, la Lena i jo vam construir una tirolina entre les nostres cases. La Lena, com sempre, seria la primera de provar-la. Es va enfilar valenta a l’ampit de la finestra, s’hi va agafar amb les dues mans i va enredar els seus peus descalços al voltant del nus de la corda. Semblava mortalment perillós. Vaig aguantar la respiració mentre s’estirava cap a casa seva, cada vegada més lluny de la finestra. Aviat farà nou anys, la Lena, i no és tan forta com els nens més grans. Cap a mig camí els seus peus van anar relliscant fent un soroll com «svixxxx» i de sobte es va quedar penjant entre els dos pisos de dalt agafada només de les mans. El meu cor va començar a bategar fort de debò.

—Ui —va dir la Lena.

—Continua! —vaig xisclar.

No era tan fàcil continuar com ens semblava als que estàvem a la finestra mirant-nos-ho, em va fer saber.

—Doncs queda’t penjada on ets! Jo et salvaré!

Em suaven les mans mentre pensava. Desitjava que les mans de la Lena no suessin. Imagina’t que es deixa anar i cau dos pisos avall! Va ser aleshores que vaig pensar en el matalàs.

I mentre la Lena s’aferrava a la corda com podia, vaig estirar el matalàs del llit de la mare i el pare, el vaig empènyer fins al passadís, el vaig llençar escales avall, el vaig embotir dins el passadís petit i el vaig arrossegar pel jardí. Era un matalàs terriblement pesat. Quan va topar amb la paret va arrencar una fotografia de la meva rebesàvia i es va trencar el vidre. Però valia més que es trenqués la rebesàvia que no pas la Lena.

Quan finalment vaig poder sortir al jardí, les ganyotes que feia la Lena em van fer adonar que era a punt de caure.

—Trille el lent! —va esbufegar enfadada. Les seves trenes negres es gronxaven al vent allà dalt. Vaig fer veure que no la sentia. Penjava just damunt de la bardissa. Havia de posar el matalàs allà. A sobre de la bardissa. No serviria posar-lo en cap altre lloc.

I aleshores la Lena Lid va poder deixar-se anar finalment i va caure del cel com una poma massa madura. Va aterrar amb un terrabastall tou. Dos dels arbustos de la bardissa es van trencar al moment.

Vaig sospirar alleugerit sobre la gespa mentre veia com la Lena sortia d’entre les branques de les bardisses trencades i els llençols elàstics.

—Això ha estat clarament culpa teva, Trille —va dir després d’aixecar-se sense ferides.

Jo vaig pensar que home, culpa meva, culpa meva..., però no li ho vaig dir. Només estava content que estigués viva. Com sempre.

En Trille-farr i la veïneta

Anem a la mateixa classe, la Lena i jo. La Lena és l’única nena. Afortunadament ara érem de vacances; si no, hauria palmat de coma, com solia dir.

—De fet, també et podries haver mort si no hi hagués hagut un matalàs sota teu quan vas caure —li vaig dir més tard aquell vespre, quan vam tornar a sortir per mirar el forat de la bardissa. La Lena ho dubtava. Com a màxim hauria patit una commoció cerebral, creia, i això ja ho havia tingut abans. Dos cops.

Però jo pensava igualment en el que hauria passat si hagués caigut sense que hi hagués un matalàs. Hauria estat trist si l’hagués palmat. Aleshores ja no tindria cap Lena. La Lena és la meva millor amiga, tot i que és una nena. No l’hi he dit mai. No m’atreveixo perquè no sé si jo sóc el seu millor amic. De tant en tant ho crec, de tant en tant, no. Depèn. Però m’ho pregunto, especialment quan passen coses com que cau de tirolines sobre matalassos que he posat. Aleshores penso que desitjaria que digués que sóc el seu millor amic. No cal que ho digui en veu alta ni res d’això. Només que ho murmuri. Però no ho fa mai. La Lena té el cor de pedra, o ho sembla, a vegades.

Per la resta, la Lena té els ulls verds i set pigues al nas. És prima. L’avi acostuma a dir que menja com un cavall i fa pinta de bicicleta. Tots la guanyen fent un pols. Però això, diu la Lena, és perquè tots fan trampa.

Jo faig una pinta normal, crec, amb els cabells rossos i un clotet a un costat. El que no és normal en mi és el nom i això no es pot veure per fora. La mare i el pare em van posar Theobald Rodrik. Després se’n van penedir. No està bé posar-li un nom tan gran a un bebè. Però el que està fet està fet. Ara ja m’he dit Theobald Rodrik Danielsen Yttergård nou anys. És força temps. És tota la vida. Afortunadament tots em diuen Trille, així que no ho noto gaire, excepte quan la Lena de tant en tant pregunta:

—Com era que et deies, Trille?

I jo aleshores contesto:

—Theobald Rodrik.

I la Lena riu fort i molta estona. De vegades també es pica les cuixes mentre riu.

La bardissa on la Lena i jo vam fer un forat és el límit entre els nostres jardins. A la casa blanca petita d’una banda hi viu la Lena amb la seva mare. En aquella casa no tenen pare, encara que la Lena creu que hi cabria si endrecessin el soterrani. A la casa gran i taronja de l’altra banda hi visc jo. Tenim tres pisos i unes golfes fosques perquè a la meva família som molts: la mare, el pare, la Minda de 14 anys, en Magnus de 13, en Trille de 9 i la Krølla de 3. A banda de l’avi al soterrani. El nombre just de gent com per tenir-nos controlats, diu la mare. Quan a sobre ve la Lena és una mica massa i les coses se surten de mare.

Ara la Lena es preguntava si no havíem d’entrar a la cuina de casa meva per veure si algú tenia pensat de beure-hi cafè i menjar galetes.

L’avi hi havia pensat. Puja en qualsevol moment per les escales del soterrani i beu cafè. L’avi és prim i arrugat i té els cabells pansits. És el millor adult que conec. Ara es treia els esclops d’una puntada de peu i es ficava les mans a la granota. Sempre va vestit amb una granota, l’avi.

—Qui tenim aquí? En Trille-farr i la veïneta —va dir amb un copet de cap—. Sembla que venim a fer el mateix encàrrec.

La mare seia al menjador llegint el diari. No s’havia adonat que havíem vingut. Això passa perquè és totalment normal que la nostra cuina s’ompli de Lena i avi, encara que cap dels dos visqui allà. Només passen per allà. La Lena ve tan sovint de visita que gairebé és veïna d’ella mateixa. L’avi va agafar una llanterna que estava al taulell de la cuina i es va acostar de puntetes a la mare.

—Mans enlaire! —va cridar, fent veure que la llanterna era una pistola—. El cafè o la vida, senyora Kari.

—I galetes! —va afegir la Lena, per si de cas.

A la Lena, l’avi i a mi ens donen cafè i galetes gairebé sempre que volem. La mare no pot dir que no. Almenys no quan l’hi demanem bé. I segur que no quan amenacen de matar-la amb una llanterna.

«Fem un bon grup», vaig pensar quan tots quatre érem asseguts al voltant de la taula de la cuina menjant galetes i fent broma. La mare s’havia enfadat bastant per allò de la tirolina, però ara ja tornava a estar contenta i de sobte va preguntar si a la Lena i a mi ens feia il·lusió ser la parella de nuvis del Jonsok [la Nit de Sant Joan].

La Lena va deixar de mastegar.

—Aquest any també? Que ens vols matar a casaments? —va dir gairebé cridant.

No, la mare ni per un moment ens volia matar a casaments —va explicar— però la Lena la va interrompre i va opinar que era el que justament estava a punt de passar.

—En Trille i jo estem sobrecasats. Ens hi neguem —va assegurar, sense preguntar-me a mi primer. Però estava bé. Jo bé podia negar-m’hi. Sempre ens toca a la Lena i a mi vestir-nos de nuvis de Jonsok.

—No pot ser, mare —vaig dir—. Que no podem fer una altra cosa?

La mare no va poder dir res tampoc fins que la Lena va proclamar als quatre vents que ella i jo podíem fer la bruixa. Jo gairebé vaig fer un bot. I després em vaig posar content. La Minda i en Magnus fan la bruixa del Jonsok cada any. Era just que la Lena i jo també poguéssim provar de fer-la un any. La Lena va demanar i implorar, i es va posar a fer bots davant la meva mare tot agitant les mans.

—Deixa que en Trille-farr i la veïneta facin la bruixa. Ja trobarem una parella de nuvis —va dir l’avi.

I així va ser com la Lena i jo vam aconseguir la nostra primera missió de construcció de bruixes. I probablement també l’última.

Extingir una bruixa

La Lena i jo vivim a una badia que se’n diu Knert-Mathilde. L’avi diu que Knert-Mathilde és un regne, el nostre regne. I encara que l’avi explica moltes boles, m’agrada pensar que en això té raó i que Knert-Mathilde és el nostre regne. Tenim camps grans entre les cases i el mar i pels camps passa un petit camí de terra fins la platja. Al costat d’aquell camí hi creix una servera on pots enfilar-te quan fa vent. Cada matí quan em llevo miro per la finestra el mar i quin temps fa. Quan fa vent de debò, les onades trenquen a l’escullera i esquitxen ben endins els camps. I quan no bufa el vent, el mar sembla un bassal enorme. Si t’ho mires de prop descobreixes que el mar és d’un blau diferent cada dia. De pas, acostumo a buscar la barca de l’avi. Cada dia es lleva a les cinc i se’n va a pescar. Per darrere les nostres cases passa la carretera. I per darrere la carretera hi ha pendents per fer curses amb els trineus i amb els esquís a l’hivern. Una vegada la Lena i jo vam fer una pista de salt perquè ella volia provar de saltar per sobre de la carretera amb el trineu. Va aterrar-hi al mig i es va fer tant de mal al cul que va haver de dormir de bocaterrosa dos dies. I va venir un cotxe que fins i tot va haver de frenar de cop abans no la poguéssim fer rodar fins al voral. Dalt de tot del Pendent, molt lluny allà dalt, hi ha la granja d’en Jon del Pendent. És el millor amic de l’avi. I encara més amunt hi ha les muntanyes. I quan es passa el cim de les muntanyes es veu la nostra petita cabana. Es triga dues hores a arribar-hi.

La Lena i jo sabem tot el que val la pena saber de Knert-Mathilde. I més i tot. Així que ara sabíem on havíem de buscar per trobar el que necessitàvem per fer la bruixa.

Gràcies a Déu que l’avi ens ha ensenyat a fer bons nusos. A la Lena i a mi això ens va molt bé, tot i que hem promès solemnement que no faríem mai més cap tirolina. Ara la Lena nuava ballestrinques pertot arreu perquè la nostra bruixa s’aguantés. Quan la Lena engega no hi ha qui l’aturi. Tot i així, vam trigar molt a aconseguir que la palla no sortís dels parracs amb els que l’havíem embolicat. La bruixa estava bastant fluixa perquè no era fàcil tibar-la. Era tan gran com la Lena i com jo. I prou tenebrosa. Vam fer unes passes enrere i vam girar el cap per observar-la.

—Preciosa —va dir la Lena somrient satisfeta.

Just en el moment que anàvem a ficar la bruixa a l’estable vell va acostar-se en Magnus.

—Heu fet un espantaocells? —va preguntar.

—És una bruixa —vaig explicar-li.

En Magnus es va posar a riure.

—Això d’aquí és una bruixa? És la bruixa més esquifida que he vist mai! Encara bo que és per cremar!

Em vaig enfadar bastant. La Lena encara es va enfadar més.

—Apa, arrossega’t fins a la platja i apila la foguera —va cridar a en Magnus, amb tanta força que el meu jersei va vibrar.

I en Magnus va marxar, però el vam sentir riure una llarga estona. Li vaig dir a la Lena que segur que estava gelós perquè sempre eren ell i la Minda que feien la bruixa. Però no va servir de res. La Lena va grunyir, va donar una puntada de peu a la nostra bruixa i la va fer caure. Li va sortir una mica de palla per la panxa.

Vam entrar a casa de la Lena i ens vam preparar un suc. La mare de la Lena pinta i fa art de coses estranyes, així que casa seva sempre està plena d’un munt de coses curioses. Fins i tot tenen mitja moto on hi ha la rentadora. Estarà sencera quan l’acabin de muntar. La Lena estava tan empipada que feia grans bombolles al got mentre els seus ulls recorrien el menjador. De sobte va deixar de bufar i va posar cara de pensar.

Dalt d’un armari vermell que hi ha al racó seia la nina més gran que havia vist mai. Me l’he mirada sovint. Li penja la mà i una mica de la pintura de la cara li ha caigut, però la mare de la Lena l’ha guarnida amb flors seques. Era la nina que estava mirant la Lena.

Em vaig espantar quan vaig entendre què estava pensant.