Frederic Suñer

 

 

 

ETS EL QUE RECORDES

 

 

 

 

 

 

 

 

Del temps present no em trobe amador

mas del passat, que és no res e finit.

D’aquest pensar me sojorn e em delit,

Mas, quant lo perd, s’esforça ma dolor.

 

Ausiàs March

 

 

 

A la meva família. A la convivència creada. Al seu suport i estima que han fet possible aquest llibre i que siguin ells els grans absents d’aquestes pàgines.

 

 

 

SERVEIX COM A PRÒLEG I ÉS
ALHORA UNA JUSTIFICACIÓ

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Temps sobrat, juntament amb una memòria vàlida pel temps passat, em porten a la temptació de fer un record d’allò viscut. Crec que és massa atrevit dir-ne memòries. Tot seguit es presenta una qüestió: quin interès pot tenir? Diria que escàs. Potser a algú pot atraure’l l’activitat política d’un període. Cosa que és precisament el que m’agradaria obviar. Altrament, no comentar-ho seria un engany a un possible lector. Heus ací el dilema.

Escriure sobre records té alguns inconvenients. Quan ho fas, a la primera conclusió —totalment coherent— a la que arribes és que no hi ha possibilitat de reconduir-ho. Els errors comesos, lògicament, no tenen esmena. Si bé provoquen una sensació estranya de neguiteig i disgust. En un relat, sense pretensions, d’una vida, sempre els errors predominen sobre els encerts. De cap manera, el que segueix és un intent de justificar-los. No tindria cap sentit. Shakespeare diu que el destí remena les cartes, però som nosaltres qui les juguem.

Un consol i una esperança: potser els records d’un apotecari de poble, enredat un temps en política, poden ser punts de reflexió i propòsits de millora per altres. Hi pot ajudar també el contemplar el tarannà d’una vila a través d’una vida, des de la infantesa fins a la vellesa.

Torno al principi, en la publicació d’aquestes notes hi ha un perill que és la valoració política. Em vaig agafar la política seriosament, si bé més per curiositat que altra cosa. No em costa gens reconèixer que en aquest sentit ha estat un fracàs personal i polític. Nogensmenys, vist des d’un un sentit material, fou un període on es van aconseguir un conjunt d’estructures bàsiques que van col·laborar en una millora important de la vila. Així, el llegidor veurà com la vanitat és un pecat venial per la classe de la política.

Un altre advertiment. Sens dubte se’m pot retreure allò que algú a qualificat com a Josepplamania. Fill de Palafrugell, he tractat personalment Pla i he col·laborat en la Fundació, amb la qual cosa considero que tinc certa justificació. Si bé potser m’he excedit. Segurament, també he abusat massa de l’anècdota. Tant per una cosa com per l’altra, les meves disculpes.

Benvolgut lector: si has llegit el pròleg fins aquí, he d’agrair-te el teu interès. Atès tot allò comentat més amunt, una recomanació també: ves al detall només si d’entrada t’interessa. Amb l’esperança que et pugui conduir a un possible profit, torno a Shakespeare, quan afirma a la Tempestat que «el passat és un pròleg».

 

F.S.