portada.jpg

 

 

 

 

 

 

A L’OMBRA DEL MUR DE BERLÍN

L’EUROPA DE L’EST SOTA EL COMUNISME

 

 

 

 

Xavier Deulonder i Camins

 

portadilla.tif 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

© A l’ombra del Mur de Berlín: l’Europa de l’Est sota el comunisme

© Xavier Deulonder i Camins

 

ISBN papel: 978-84-686-8478-9

ISBN digital: 978-84-686-8484-0

 

Depósito legal: M-18454-2016

 

Impreso en España

Editado por Bubok Publishing S.L.

 

Reservados todos los derechos. No se permite la reproducción total o parcial de esta obra, ni su incorporación a un sistema informático, ni su transmisión en cualquier forma o por cualquier medio (electrónico, mecánico, fotocopia, grabación u otros) sin autorización previa y por escrito de los titulares del copyright. La infracción de dichos derechos puede constituir un delito contra la propiedad intelectual.

 

INTRODUCCIÓ

 

 

 

 

 

El protagonista de la novella de Ramon Erra Escolta Volòdia1 és un poeta anomenat Carles-Frederic a qui, per la seva total devoció a Lenin i al comunisme, al seu poble hom el coneix per malnoms com ara “Carlov”, “Soviet Suprem”, “Nabiu Roig” o “l’home de la ceba al cap”. El personatge de Carles-Frederic està basat en el record de Josep Sanyes Torner, natural de Santa Eulàlia de Puig-oriol (Lluçanès) i veí de Berga, un comunista convençut durant tota la seva vida, que es declarava partidari d’una Catalunya independent integrada al Pacte de Varsòvia, l’aliança militar constituïda el 1955 per l’URSS i els seus satèl·lits, entesa com la rèplica comunista a l’OTAN. Els seus temes de conversa preferits eren l’home nou de Lenin i, sobretot, l’enumeració de les excel·lències i avantatges de què gaudien els ciutadans de l’URSS i dels països de l’Europa de l’Est, gràcies, precisament, a les bondats del sistema comunista2. Així doncs, Josep Sanyes hauria pogut entendre’s perfectament amb dos amics que vaig tenir durant la meva adolescència, transcorreguda durant la dècada de 1980, els quals haurien escoltat embadalits les seves lloances del règim soviètic, i, amb tota seguretat, hi haurien vist un mestre. Ha estat en resposta a tots els que, a hores d’ara, encara es puguin considerar seguidors o deixebles de Sanyes que he escrit aquest llibre, en el qual explico la història dels règims comunistes europeus prosoviètics: la República Democràtica Alemanya (RDA), Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària i Romania.

Els dirigents comunistes justificaven els seus règims presentant-los com la realització pràctica de l’ideal marxista de socialisme, en què el poder el tenen els proletaris, és a dir, la classe obrera; d’ací el concepte de “dictadura del proletariat”. En realitat, però, els règims comunistes dels segles xx i xxi han estat —o, en alguns casos, són— una dictadura però no pas del proletariat sinó del Partit, que sotmet el conjunt de la societat a un règim totalitari opressiu, imposat i mantingut, a vegades, mitjançant la pràctica del terror. Aquest caràcter dictatorial s’explica perquè, a tot arreu del món, el comunisme va consistir en la implantació del model d’estat socialista concebut pels bolxevics a Rússia, el qual es caracteritzava per ser autoritari i repressiu.

El triomf dels bolxevics va resultar de les circumstàncies històriques i socials de la Rússia de principis del segle xx; ara bé, si volguéssim veure en el comunisme una heretgia russa del socialisme, llavors ens trobaríem que, per citar només uns quants exemples, Andreu Nin, Joan Comorera, Andreu Marty i Pere Ardiaca eren comunistes però no eren pas russos. Per entendre l’acceptació que el règim soviètic va tenir com a model vàlid d’instauració del socialisme, cal repassar alguns elements dels moviments socialistes de l’Europa del segle xix. Karl Marx (1818-1883), Friedrich Engels (1820-1895) i els seus seguidors consideraven el socialisme només com una fase de transició del capitalisme —el sistema on la burgesia oprimeix i explota el proletariat— al comunisme, entès com un model de societat on no hi hauria ni classes socials ni estat i tothom viuria en llibertat i amb plena satisfacció de les seves necessitats materials; per això, segons els marxistes l’estat bastit després del triomf de la revolució proletària contra la burgesia havia d’acabar desapareixent per si sol. D’altra banda, una important figura del socialisme europeu del segle xix fou el francès Auguste Blanqui (1805-1881), l’única teoria enunciada pel qual fou la de la insurrecció armada, que havia de portar a la presa del poder per un petit grup revolucionari organitzat. El seu punt de partida era la impossibilitat de dur a terme una transformació socialista de la societat sense una dictadura temporal, que desarmés la burgesia, confisqués la riquesa de l’Església i dels terratinents i posés totes les fàbriques i comerços sota control de l’Estat. Aleshores, caldria establir associacions productives agrícoles i industrials així com educar la gent perquè esdevingués capaç d’organitzar l’economia en profit propi. L’enterro de Blanqui fou un acte multitudinari on s’hi exhibiren banderes roges; a més, a la seva tomba, situada al cementiri del Père Lachaise (París), s’hi va construir un gran monument a la seva memòria. Com pot veure’s, un sector força nombrós del moviment socialista no va plantejar-se la qüestió de si l’aplicació pràctica de les teories de Blanqui duria, realment, a l’emancipació i a l’alliberament de la classe obrera, o bé a un règim d’opressió i de tirania.

Els socialistes en general estaven convençuts que la col·lectivització de l’economia havia de portar, necessàriament, a la llibertat de la classe obrera; no calia, doncs, preocupar-se gaire sobre com havia de ser un estat socialista; l’important era instaurar el socialisme i prou. Naturalment, s’hauria pogut bastir un altre model de socialisme; al capdavall, la col·lectivització de l’economia no implica pas que l’estat hagi de ser dictatorial. Ara bé, per les seves característiques, el model col·lectivista —el moll de l’os del projecte comunista— no porta pas al poder de la classe obrera i, a més, provoca unes greus disfuncions que repercuteixen molt negativament en l’economia i, per tant, en el nivell de vida de la gent. Així doncs, podem imaginar-nos uns comunistes que es comprometessin a realitzar el seu programa només que respectant tots i cadascun dels principis de la democràcia, especialment els drets i llibertats públiques així com el pluralisme polític. En aquesta situació, acabaria passant que, a conseqüència de la pèssima situació de l’economia, al cap de, com a màxim, dues o tres legislatures, els comunistes perdrien les eleccions i haurien de deixar el govern a un partit que proposés el retorn al capitalisme o economia de lliure mercat. Òbviament, és impossible aconseguir que hom accepti per les bones un sistema dolent. Per això quan, durant la tardor de 1989, es va instaurar la democràcia als països de l’Europa de l’Est, la gent sempre va votar per la instauració de l’economia de mercat i no pas per cap mena de reforma del sistema socialista, llavors encara vigent. Es comprèn també, doncs, que, per tal de conservar el poder, els comunistes necessitessin sempre recórrer a la dictadura.

En teoria, legitimar un règim autoritari, oligàrquic i repressiu sobre una ideologia d’esquerres sembla una cosa impossible, perquè les idees d’esquerres i revolucionàries es defineixen com a antitètiques de l’autoritarisme. A la pràctica, això és el que van aconseguir fer els comunistes, oprimint els pobles que governaven en nom de la llibertat i del socialisme. Cal considerar, doncs, el comunisme com la mostra més refinada del totalitarisme d’esquerres, un invent pervers creat en temps de la Revolució Francesa, durant la qual Robespierre i els jacobins van imposar un règim de discurs progressista però usant mètodes contraris al progressisme que defensaven. Els responsables del Règim del Terror (1793-1794) usaren la presó en nom de la llibertat, la pena de mort en nom del progrés comú, les guerres a ultrança en nom de la pau fraternal. Crearen un model de totalitarisme que, segons ells, permetria que el poble fos feliç i lliure, però, com és lògic, la realitat era just el contrari3. De la mateixa manera que les idees de república i de democràcia, resumides en la consigna “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”, serviren per legitimar el govern més sanguinari i repressiu de tota la història de França, al segle xx, fou en nom de la retòrica emancipadora, igualitària i progressista del comunisme que es perpetraren aberracions com ara l’URSS de Stalin, la Xina de Mao, la Cambodja de Pol Pot i la Corea del Nord de la dinastia Kim. Tal com ho va assenyalar Václav Havel, el comunisme és aquell sistema on “en nom de la classe obrera, la classe obrera és esclavitzada” i, a més, “la humiliació total de l’individu és presentada com el seu alliberament definitiu, l’ocultació de la informació és presentada com l’accés a la informació, la manipulació operada pel poder com el control públic del poder i l’arbitrarietat del poder com el respecte al sistema jurídic. La repressió de la cultura és presentada com la seva florida, l’eixamplament de la zona d’influència imperialista és presentada com el suport als oprimits, l’absència de llibertat d’expressió com la forma més alta de llibertat, la farsa electoral com la forma més alta de democràcia; la prohibició del pensament independent és presentada com la concepció del món més elevada, l’ocupació com a ajuda fraternal. El poder és captiu de les seves pròpies mentides; és per això que ha de continuar falsificant el passat, falsifica el present, falsifica el futur ... Fingeix respectar els drets de l’home. Fingeix no perseguir ningú. Fingeix no tenir por. Fingeix de no fingir res”4. Per tant, si volem evitar que el desig, totalment legítim, de trobar una manera d’organitzar societat on no hi hagi explotació ni pobresa ni opressió porti, de nou, a precisament, tot això que es pretenia evitar, cal trencar amb la tradició històrica que partint de Robespierre acaba en el comunisme.

DICTADORS COMUNISTES D’EUROPA

BLOC SOVIÈTIC

POLÒNIA

Bolesław Bierut (1944-1956)

Edward Ochab (1956)

Władysław Gomułka (1956-1970)

Edward Gierek (1970-1980)

Stanisław Kania (1980-1981)

Wojciech Jaruzelski (1981-1990)

TXECOSLOVÀQUIA

Klement Gottwald (1948-1953)

Antonín Zápotocký (1953-1957)

Antonín Novotný (1957-1968)

Alexander Dubček (1968-1969)

Gustáv Husák (1969-1987)

Miloš Jakeš (1987-1989)

Karel Urbánek (1989)

RDA

Walter Ulbricht (1949-1971)

Erich Honecker (1971-1989)

Egon Krenz (1989)

HONGRIA

Mátyás Rákosi (1948-1956)

Ernő Gerő (1956)

János Kádár (1956-1988)

Károly Grósz (1988-1989)

ROMANIA

Gheorghe Gheorghiu-Dej (1948-1965)

Nicolae Ceaușescu (1965-1989)

Ion Iliescu (1989-1990)

BULGÀRIA

Georgi Dimitrov (1946-1949)

Vulko Txervenkov (1949-1956)

Tòdor Jívkov (1956-1989)

Petar Mladenov (1989-1990)

IUGOSLÀVIA

Tito (1944-1980)

Presidències col·legiades (1980-1990)

ALBÀNIA

Enver Hoxha (1944-1985)

Ramiz Alia (1985-1991)




1. Erra, Ramon: Escolta, Volòdia! Barcelona: RBA: La Magrana, 2010 (Les Ales esteses; 298)

2. Felipó, Ramon: “El Sanyes de Ramon Erra” dins de El Matí Digital http://www.elmati.cat/article/1375/el-sanyes-de-ramon-erra

3. Lluís, Joan-Lluís: Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos Barcelona: La Magrana, 2002 (Els Orígens; 69) pàgs 22-23

4. Havel, Václav; Glucksmann, André: Paraules sobre la paraula (Václav Havel); traducció de Monika Zgustová. Sortir del comunisme per tornar a la història (André Glucksmann); traducció de Jordi-Manel Espinet i Burunat Badalona: Llibres de l’Índex, cop. 1990 (Col·lecció sinistra; 1) pàgs 55-56